L'origen de la filosofia: del mite al logos

Imagina't un món on tot s'explica per la voluntat dels déus. Després, un dia, algú decideix buscar explicacions racionals. Això va passar al segle VI a.C. a les colònies gregues.

El pensament racional té tres característiques clau: utilitza només elements naturals, es basa en l'observació i la reflexió, i busca regularitats en la naturalesa. A diferència del pensament mític, que depenia de la revelació divina i l'arbitrarietat dels déus.

Els primers filòsofs, els presocràtics, es van plantejar dues preguntes fonamentals: què és la realitat (metafísica) i de què està composta (ontologia). La seva resposta va ser que la realitat és physis (naturalesa) - tot allò natural que canvia seguint un ordre intel·ligible.

💡 Concepte clau: L'arkhé és el principi de tot - tant l'origen del qual sorgeixen les coses com el procés dinàmic pel qual canvien.

L'Escola de Milet: els primers científics

Els filòsofs de Milet van ser els pioners en buscar l'arkhé o principi de totes les coses. Cada un va proposar un element diferent, però tots coincidien en una cosa: no calia cap déu per explicar l'origen del cosmos.

Tales va dir que l'arkhé era l'aigua - la va triar per la seva importància per a la vida i perquè és l'element més actiu. Anaximandre va pensar diferent: l'arkhé no podia ser cap element concret perquè tots s'oposen entre ells. Va proposar l'apeiron (l'indeterminat), un principi etern que controla la lluita dels oposats.

Anaxímenes va apostar per l'aire com a arkhé. Segons ell, tots els elements sorgeixen de l'aire mitjançant dos processos naturals: la condensació (augment de densitat) i la rarefacció (disminució de densitat).

💡 Recordatori: La lluita dels oposats genera tensió i moviment - aquest concepte serà clau per entendre Heraclit més endavant.

Els pitagòrics, Heraclit i el canvi constant

Pitàgores va combinar filosofia amb religió. Els pitagòrics creien en el dualisme cos/ànima (teoria soma sema): l'ànima es reencarna si no es purifica mitjançant una vida austera o la contemplació de la veritat. Per a ells, l'arkhé eren els nombres - tot l'univers es compon de nombres, buit i oposats en diferents proporcions.

Heraclit va revolucionar la filosofia amb una idea simple però poderosa: panta rei (tot flueix). "No ens podem banyar dues vegades en el mateix riu" - tot canvia constantment, però aquest canvi segueix una llei: el logos.

El logos té una doble funció: és la llei que regeix els canvis ordenats de la realitat i també la raó humana que pot conèixer aquesta llei. El foc simbolitza l'arkhé perquè sempre està en moviment.

💡 Concepte revolucionari: Tot i que tot canvia, hi ha una unitat profunda que la raó pot descobrir - la lluita dels oposats genera equilibri dinàmic.

Parmènides vs. els pluralistes

Parmènides va dir exactament el contrari d'Heraclit. Segons aquest racionalista, només la raó ens porta a la veritat, no els sentits. La seva premissa bàsica: "L'ésser és i el no-ésser no és". Això significa que la realitat és única, immutable, immòbil, eterna i esfèrica.

Els pluralistes del segle V van intentar resoldre el conflicte entre Heraclit i Parmènides. Van acceptar que no hi ha generació ni corrupció, però van proposar composició i descomposició d'elements múltiples.

Empèdocles va postular els quatre elements (aigua, aire, foc i terra) combinats per dues forces: l'Amor (que uneix) i la Discòrdia (que separa). Anaxàgores va proposar infinites llavors invisibles ordenades pel Nus (ment), que inicia el moviment circular del caos primitiu.

💡 Síntesi important: Els pluralistes van intentar explicar el canvi i la pluralitat sense contradir completament Parmènides - una solució de compromís intel·ligent.

Atomistes i el començament de la democràcia

Leucip i Demòcrit van crear la teoria atòmica: la realitat es compon d'àtoms infinits que es mouen pel buit. Cada àtom té les mateixes característiques que l'ésser de Parmènides, excepte que són infinits, mòbils i de formes diverses. Els àtoms xoquen, s'agreguen i formen totes les coses - un model mecanicista pur.

Al segle V, Pèricles va instaurar la democràcia a Atenes. Això va canviar la filosofia completament: ara calia saber parlar en públic i argumentar a l'assemblea. La paraula va prendre una importància enorme.

Els sofistes van sorgir com a resposta a aquesta necessitat. Eren intel·lectuals que cobraven per ensenyar política, moral, dret i l'art de l'argumentació. Alguns buscaven millorar la ciutat, altres només el lluïment personal - d'aquí ve el significat pejoratiu actual de "sofista".

💡 Canvi de paradigma: Els sofistes van fer el "gir antropològic" - van deixar de banda la naturalesa per centrar-se en l'ésser humà i la societat.

El relativisme sofístic i l'escepticisme

Els sofistes van qüestionar la possibilitat d'una veritat absoluta per diverses raons: els sistemes presocràtics es contradiuen, cada ciutat té lleis diferents, tot canvia constantment i cada persona percep les coses de manera diferent.

Protàgores va resumir aquesta idea amb la frase famosa: "L'home és la mesura de totes les coses". Això significa relativisme gnoseològic: només existeixen veritats relatives i subjectives que s'han de confrontar dialècticament.

Gòrgies va anar més lluny amb el seu escepticisme: "Res no existeix; si existís, seria incognoscible; si fos cognoscible, seria incomunicable". Segons ell, és inútil buscar la veritat - millor trobar solucions pràctiques als problemes (pragmatisme).

Els sofistes també defensaven el relativisme moral: no hi ha valors universals, el bo/dolent és relatiu a cada ciutat i individu. Les lleis són convencions humanes, no mandats divins o naturals.

💡 Reflexió final: El relativisme sofístic obre un debat que encara avui ens acompanya sobre la veritat, la moral i les lleis.