Els fonaments culturals: La Renaixença

La Renaixença va ser el motor cultural que va posar les bases del catalanisme polític. Després del Decret de 1717 que va marginar el català dels àmbits oficials, la societat civil catalana va començar a organitzar-se per recuperar la seva identitat.

Els ciutadans van crear ateneus, editorials i centres excursionistes que van funcionar com a espais de resistència cultural. Aquestes entitats van impulsar publicacions i campanyes per defensar la llengua i recuperar les tradicions catalanes que s'havien perdut.

El moviment va arrencar oficialment el 1833 amb l'Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau. L'objectiu era clar: reivindicar la identitat catalana a través del concepte de pàtria i crear "tradicions inventades" com la barretina o la sardana per reforçar el sentiment nacional.

Recorda: La Renaixença no va ser només literatura, sinó un projecte de recuperació integral de la cultura catalana que va involucrar intel·lectuals, juristes i escriptors.

El desenvolupament de la Renaixença

El 1841, Joaquim Rubió i Ors va proposar recuperar la llengua catalana literària, mentre que altres intel·lectuals com Milà i Fontanals estudiaven el passat medieval de la Corona d'Aragó. Els juristes també s'hi van sumar, reivindicant el dret civil català.

Els Jocs Florals de 1859 van ser clau per donar prestigi a la llengua catalana. Aquests concursos literaris van crear una plataforma per promocionar autors com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller, que van establir un model de llengua literària culta.

Paral·lelament, va sorgir una Renaixença popular amb escriptors com Serafí Pitarra i Valentí Almirall, que defensaven l'ús del "català que ara es parla". Creaven literatura i teatre basats en temes quotidians per representar el català del carrer.

A la dècada de 1870, els dos corrents (culte i popular) es van unificar amb l'objectiu comú d'impulsar la llengua catalana en tots els àmbits socials.

Fixa't: Els Jocs Florals van ser molt més que concursos literaris; van crear una xarxa d'escriptors compromesos amb la normalització del català.

Els primers moviments anticentralistes

El nou Estat liberal espanyol va apostar per la centralització total en tots els àmbits: polític, econòmic, administratiu i militar. Això va generar una reacció immediata entre els sectors catalans més progressistes.

Van esclatar diversos moviments populars de protesta. Les Bullangues (1835-1843) van mostrar el descontentament popular amb cremes de fàbriques i convents. La Jamància de 1843 va proposar reformes federalistes que van acabar amb la repressió i el bombardeig de Barcelona.

Durant la Dècada moderada (1844-54), l'augment del centralisme va ser brutal. Van declarar l'estat de guerra a Catalunya diverses vegades, però això va generar més resistència entre els moderats catalans com Jaume Balmes i Joan Mañé i Flaquer.

El carlisme català també va defensar les institucions tradicionals catalanes, però des d'una perspectiva absolutista i tradicionalista. Volien restaurar els furs antics i oposar-se al liberalisme centralista.

Important: Aquests primers moviments van demostrar que l'oposició al centralisme espanyol no era només cultural, sinó també política i social.

El federalisme català

El 1868 va sorgir el Partit Republicà Democràtic Federal, que va tenir un suport significatiu a Catalunya. Les seves idees anaven més enllà de la descentralització, però no arribaven a la independència.

Francesc Pi i Maragall defensava que l'Estat federal espanyol havia de ser el resultat de la unió voluntària dels diferents pobles peninsulars. Havia de garantir la participació ciutadana i la protecció dels drets de tothom.

El 1869 els federals catalans van signar el Pacte federal de Tortosa, amb figures com Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé. Era un acord per impulsar un Estat federal inspirat en la corona d'Aragó històrica.

El projecte va tenir una oportunitat el 1873 amb la Primera República, però el seu fracàs va fer perdre influència al republicanisme. Més tard, el 1883, Josep M. Vallès i Ribot va plantejar un projecte de Constitució de l'Estat Català dins la Federació Espanyola.

Recorda: El federalisme català no buscava trencar amb Espanya, sinó flexibilitzar els llaços i crear un sistema més just i democràtic.

El començament del catalanisme polític

Valentí Almirall va ser el principal impulsor del catalanisme polític. El 1881 es va distanciar de Pi i Maragall i va decidir crear una acció política específicament catalana al marge dels partits estatals.

Va fundar el Centre Català amb un programa reivindicatiu que defensava la llengua, el dret civil català, la divisió comarcal i el proteccionisme econòmic. L'objectiu era crear nuclis propagandístics del catalanisme per tot el territori.

El Segon Congrés Catalanista de 1883 va denunciar el "sucursalisme" dels partits dinàstics a Catalunya. Volien que els polítics catalans s'impliquessin en organitzacions catalanes autòctones, no en partits que feien poc cas a Catalunya.

El 1885 Almirall va redactar el Memorial de Greuges, denunciant les injustícies del centralisme espanyol. Però el document defensava la unitat d'Espanya i proposava un catalanisme moderat que buscava reconeixement dins l'Estat.

Clau: Almirall va ser el primer que va entendre que calia crear una organització política catalana independent dels partits espanyols.

El fracàs d'ampliar les bases i la Lliga de Catalunya

"Lo catalanisme" (1886) d'Almirall pretenia crear una organització que agrupés tots els corrents catalanistes. Però va fracassar per diversos motius: representava un catalanisme massa republicà per atreure la burgesia i li faltava contingut social per connectar amb les bases populars.

Després del fracàs del Centre Català va sorgir la Lliga de Catalunya (1887) amb figures com Narcís Verdaguer, Lluís Domènech i Montaner i Enric Prat de la Riba. Tenia un caràcter més conservador que connectava millor amb la burgesia catalana.

Les seves reivindicacions eren clares: oficialitat de la llengua catalana, defensa del dret civil català, proteccionisme econòmic i una política exclusivament catalana.

Una de les seves primeres iniciatives va ser el Missatge a la Reina Regent (1888), on demanaven l'autonomia per a Catalunya. El 1889 van aconseguir la seva primera victòria en la campanya de defensa del dret civil català quan el govern va canviar la redacció del Codi Civil.

Èxit: La campanya del dret civil va ser considerada "la primera victòria del catalanisme" i va demostrar l'eficàcia de l'acció política organitzada.

El catalanisme conservador i tradicionalista

A la dècada de 1890 va emergir un catalanisme conservador que buscava cristianitzar un moviment iniciat des de posicions laiques. Una part del clergat català va abandonar el carlisme per buscar un espai dins del liberalisme conservador.

El 1890 va sorgir el Vigatanisme, un moviment cultural impulsat per institucions eclesiàstiques de Vic. Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, va defensar un catalanisme d'arrels cristianes.

El 1892 va publicar "La tradició catalana", on defensava que l'esperit de Catalunya reposa en tres pilars fonamentals: la família, la propietat i la religió. Refusava els plantejaments de canvis socials i idealitzava l'edat mitjana com a model de valors.

Aquesta estratègia regionalista estava allunyada de l'acció política directa. Torras i Bages volia mantenir el catalanisme en l'àmbit cultural i espiritual, sense implicar-se en la lluita electoral.

Important: El catalanisme conservador va intentar donar una base religiosa i tradicional al moviment, oposant-se als plantejaments més progressistes d'Almirall.

La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

El 1891 es va crear la Unió Catalanista per federar grups catalanistes comarcals. Els seus objectius eren coordinar centres i associacions, difondre idees regionalistes i elaborar un programa comú per a tots els grups.

El suport principal venia de zones rurals: propietaris mitjans, comerciants i professionals liberals. Però tenia un punt feble: les diferències entre membres sobre si participar en política o crear un partit polític per presentar-se a eleccions.

El 1892 van celebrar el primer acte a Manresa, on van aprovar les Bases de Manresa, un programa polític de 17 articles que establia la plena sobirania de Catalunya i l'oficialitat de la llengua catalana.

Les Bases reclamaven competències exclusives per a Catalunya en legislació, educació, justícia i ordre públic. La relació amb Espanya es basaria en un pacte entre les institucions catalanes i la Corona, limitant el poder central a relacions internacionals i defensa.

Transcendència: Les Bases de Manresa van ser el primer programa polític català complet i van inspirar totes les reivindicacions autonomistes posteriors.

El catalanisme com a regeneracionisme

La crisi del 1898 amb la pèrdua de Cuba va afavorir el salt del catalanisme a la política activa. Els dirigents econòmics de Barcelona van crear la Unió Regionalista (1899) per demanar autonomia política i administrativa.

Paral·lelament, un grup del diari La Veu de Catalunya va abandonar la Unió Catalanista per crear el Centre Nacional Català (1899) amb professionals com Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó. Defensaven la intervenció del catalanisme en política a través de la via electoral.

El 1901 van arribar a un acord per presentar una candidatura unitària coneguda com la "Candidatura dels 4 presidents": Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Montaner i Sebastià Torres, tots presidents d'institucions catalanes.

L'aliança funcionava perquè la Unió Regionalista aportava la base social d'industrials i comercials, mentre el Centre Nacional Català aportava el programa polític i dirigents experts.

Èxit: Aquest va ser el primer triomf de candidatures "no dinàstiques" a Barcelona, canviant completament l'escenari polític català.

Un partit de nou tipus: la Lliga Regionalista

L'èxit de la coalició a Barcelona va portar a la fusió de la Unió Regionalista i el Centre Nacional Català, creant la Lliga Regionalista (1901). El diari La Veu de Catalunya es va convertir en el seu òrgan de difusió oficial.

Aquest primer triomf va canviar completament l'escenari polític català. Els republicans i els catalanistes es van convertir en els principals rivals per dominar les eleccions, desplaçant els partits dinàstics tradicionals.

La Lliga va posar fi a la corrupció electoral i es va organitzar eficaçment amb afiliats i centres polítics per tot Catalunya. Inicialment tenia el suport d'industrials, comerciants i professionals de Barcelona, però després es va expandir entre els propietaris agraris.

El seu programa polític unia els sectors benestants per lluitar contra el sistema centralista i corrupte de la Restauració. Proposaven un reformisme polític que conduís a l'autonomia catalana dins l'Estat espanyol.

Consolidació: La Lliga Regionalista va ser el primer partit polític català modern, que va aconseguir convertir el catalanisme cultural en una força política real i duradora.