Transformacions agràries i procés industrial (1833-1900)

L'agricultura espanyola del segle XIX vivia entre la necessitat de reforma i l'estancament tradicional. Tot i que els governs liberals intentaven modernitzar el país, l'endarreriment econòmic frenava qualsevol avenç significatiu. Catalunya, però, ja apuntava com la base de la futura industrialització.

La reforma agrària liberal va ser la clau per acabar amb l'Antic Règim al camp. Aquesta reforma va abolir el règim senyorial, va desvincular la propietat i va posar en marxa les famoses desamortitzacions. L'objectiu era clar: convertir la terra en una mercaderia i consolidar la propietat privada.

Recorda: Les reformes agràries buscaven tres objectius principals - acabar amb la terra amortitzada, consolidar la propietat privada i incrementar la producció agrícola.

La desamortització de Mendizábal (1836-1837) va ser el primer gran intent de canvi. Aquest polític liberal volia vendre les terres eclesiàstiques per estabilitzar l'Hisenda pública i crear partidaris del règim d'Isabel II. Malgrat les bones intencions, la majoria de terres van acabar en mans dels mateixos propietaris de sempre i persones adinerades.

Les desamortitzacions i el seu impacte

La desamortització de Madoz va ser el segon gran intent reformista, però aquesta vegada centrant-se en béns civils en lloc de religiosos. L'objectiu era aprofitar els recursos dels grans propietaris per finançar inversions públiques com el ferrocarril.

L'efecte més visible de les reformes va ser l'augment de la producció agrària. La superfície conreada va passar de 10 a 16 milions d'hectàrees durant la primera meitat del segle XIX. Els cereals van liderar aquesta expansió, facilitant l'augment de la població espanyola.

Important: La vinya es va convertir en producte d'exportació, mentre que la ramaderia ovina va patir una forta davallada.

Però aquesta transformació va ser clarament insuficient. L'augment de producció es devia només a més terres conreades, sense cap modernització tècnica. L'estructura de la propietat seguia sent problemàtica: minifundis que amb prou feines donaven per subsistir i latifundis els propietaris dels quals només buscaven beneficis ràpids sense innovar.

El model català: una excepció esperançadora

Catalunya va seguir un camí diferent de la resta d'Espanya. Les desamortitzacions van tenir poca repercussió aquí perquè no hi havia tants nobles propietaris de terres com a altres zones del país.

El secret del model català era que molts pagesos ja tenien accés al domini útil de la terra des de feia temps, cosa que els havia permès estalviar. Quan van arribar les subhastes, van poder comprar les terres persones realment interessades a innovar: professionals, comerciants i pagesos emprenedors.

Clau de l'èxit: A Catalunya, l'accés a la propietat va generar més interès per produir per al mercat, no només per subsistir.

El creixement de l'agricultura catalana va tenir la vinya com a motor principal al segle XVIII, especialment per la producció d'aiguardent. Tot i que la fil·loxera va frenar aquest boom a finals de segle, altres cultius com oliveres i arbres fruiters van prendre el relleu. El canal d'Urgell va ser una obra clau per ampliar les zones de conreu.

Demografia: una població en moviment

La població espanyola del segle XIX va créixer, però molt menys que altres països europeus. La causa principal era la dependència extrema de l'agricultura i la industrialització escassa. Catalunya, però, ja mostrava senyals diferents gràcies al seu camí industrialitzador.

El creixement poblacional a Espanya va ser limitat per l'alta natalitat i mortalitat simultànies, amb una esperança de vida inferior a la europea. Les zones costaneres van créixer més que l'interior, reflectint ja els primers canvis econòmics.

Catalunya va destacar amb un desenvolupament demogràfic superior gràcies al seu avenç econòmic. El factor clau va ser la caiguda de la mortalitat, no l'augment de la natalitat. A més, va rebre immigració d'altres zones d'Espanya, consolidant el seu dinamisme.

Tendència clau: A partir de 1860 comença un pausat èxode rural cap a les ciutats, especialment Madrid i Barcelona.

L'emigració a ultramar va ser la sortida per a molts espanyols sense oportunitats. Més de 200.000 persones van viatjar a Amèrica fins al 1860, amb Galícia, Astúries i Cantàbria com a zones més afectades.

Els límits de la reforma agrària

Els polítics liberals tenien objectius ambiciosos: obrir l'agricultura al mercat capitalista, modernitzar les explotacions, augmentar la productivitat i alliberar treballadors per a la indústria. Volien convertir els pagesos en consumidors de productes industrials.

Però la realitat va ser diferent. Les desamortitzacions del segle XIX van mobilitzar centenars de milers d'hectàrees que van acabar en mans de funcionaris, comerciants, militars i antics propietaris, no dels pagesos pobres que les treballaven.

Problema estructural: Les necessitats de l'Hisenda i la pressió dels grups poderosos van impedir crear una àmplia classe mitjana pagesa.

Els antics i nous propietaris consideraven les terres més aviat una font de rendes que una empresa capitalista. Van pressionar sempre els governs per impedir les importacions agràries o gravar-les amb impostos elevats, mantenint així el proteccionisme.

La concentració de terres en mans de grans propietaris va consolidar el latifundisme, perpetuant els arrendaments a curt termini i el treball com a jornaler. L'escassa modernització va mantenir bona part de la població al sector agrícola.

El naixement de la indústria moderna catalana

Catalunya va trobar en el sector cotoner el seu motor industrial. A diferència d'altres productes destinats a l'autoconsum, el cotó estava pensat per al mercat, cosa que va impulsar la seva modernització.

L'any 1780 van arribar les primeres màquines angleses que van canviar la fabricació manufacturera. El 1802, Espanya va impulsar la indústria cotonera prohibint l'entrada de cotó ja filat. Tot i que la Guerra del Francès (1808-1814) va frenar aquest avenç, a partir del 1830 va créixer la importació de matèria primera.

Fita històrica: El 1832 es va instal·lar la primera màquina de vapor a Barcelona, marcant l'inici de la mecanització industrial.

La manca de mà d'obra causada per la guerra va accelerar la mecanització de la indústria. Gràcies a això es van poder reduir els costos de producció i els preus, augmentant la demanda i afavorint el creixement econòmic. El 1861, els fusos manuals ja estaven completament substituïts pels mecànics.

La guerra de Secessió dels Estats Units va interrompre el creixement del sector tèxtil en fer impossible la importació de matèries primeres. Però el 1874 va començar una nova fase expansiva gràcies a la mecanització del teixit i la creació de societats per ampliar capital.

Catalunya, la fàbrica d'Espanya

Diversos factors van convertir Catalunya en el centre industrial d'Espanya. La posició geogràfica era privilegiada: bona comunicació amb el sud de França, el port de Barcelona com a entrada i sortida de mercaderies, i major accessibilitat a influències exteriors.

El proteccionisme va impulsar l'economia catalana, juntament amb l'existència d'una burgesia industrial molt poderosa que tenia presència a les colònies sud-americanes, especialment a Cuba i Puerto Rico. Aquesta burgesia mostrava més voluntat d'innovar i assumir riscos.

Factor diferencial: La innovació tecnològica va ser clau - les societats industrials van invertir constantment en la modernització d'equips i màquines.

Però la indústria tèxtil tenia limitacions importants. L'escassetat de carbó a Espanya obligava a importar-lo a preus molt cars, ja que el carbó asturià no arribava a Catalunya. La solució va ser aprofitar l'energia hidràulica, creant més de 60 colònies industrials als rius Llobregat i Ter.

La debilitat del mercat espanyol era un altre obstacle. La majoria de la població era pagesa amb molt poc poder adquisitiu, generant una demanda feble. Per això la indústria tèxtil va demanar mesures proteccionistes com l'aplicació d'aranzels a les mercaderies estrangeres.

Mineria i siderúrgia: els altres motors industrials

A finals del segle XIX, només Catalunya i el País Basc s'havien industrialitzat completament. La nova legislació minera de 1868 va alliberar el sector permetent concessions a empreses estrangeres, cosa que va impulsar l'expansió de la producció.

L'expansió de la mineria es va produir gràcies a la demanda internacional i als avenços en les tècniques d'extracció aportades per empreses estrangeres. Tot i que les concessions aportaven ingressos a l'Estat, pràcticament tots els beneficis se'ls emportaven les empreses estrangeres.

Recurs clau: Els jaciments de plom, coure, mercuri i zinc van ser els més importants d'Espanya.

La demanda de carbó va incrementar amb la introducció de la màquina de vapor i el desenvolupament de la siderúrgia. Els jaciments d'Astúries van ser els més importants gràcies als recursos abundants i al fàcil accés marítim.

La indústria siderúrgica va implantar la indústria moderna juntament amb el sector tèxtil. Els primers intents a Màlaga van fracassar per l'ús del carbó vegetal que elevava massa els costos. Els jaciments d'hulla d'Astúries van convertir aquesta regió en centre siderúrgic entre 1864 i 1879, fins que la preponderància va passar a Biscaia gràcies al carbó gal·lès de millor qualitat.

La industrialització espanyola en context europeu

El darrer terç del segle XIX, Catalunya i el País Basc ja tenien una estructura industrial moderna, mentre que a la resta d'Espanya no va arribar fins a finals de segle i molt gradualment.

El predomini agrícola espanyol va fer que la indústria agroalimentària (farines, vi, oli) tingués un paper econòmic important, representant més de la meitat del total industrial d'Espanya l'any 1856. València va desenvolupar indústries gràcies als beneficis de l'agricultura d'exportació de cítrics.

Diversificació industrial: Els sectors nou com el metal·lúrgic i el químic van anar guanyant terreny gradualment.

Els transports i ferrocarrils eren fonamentals per crear un mercat nacional. L'endarreriment dels transports a causa del relleu espanyol dificultava fer arribar mercaderies a altres zones. El ferrocarril era l'oportunitat de superar aquests obstacles gràcies a la seva velocitat i reducció de costos.

La primera via ferroviària va unir Barcelona i Mataró. Amb la llei de Ferrocarrils de 1855 va començar una construcció intensa, tot i que la crisi financera de 1866 va aturar temporalment les obres. Es va decidir fer una amplada de via més gran que l'europea, cosa que va dificultar el comerç internacional.

Comerç exterior i debat econòmic

El ferrocarril va impulsar el comerç interior connectant diferents punts d'Espanya i facilitant el transport de mercaderies i persones de forma barata. Però el creixement comercial interior no va ser del tot satisfactori perquè moltes regions no estaven industrialitzades i tenien poc poder adquisitiu.

L'aplicació del vapor al transport, especialment a les embarcacions, va suposar un gran avenç per al comerç exterior. El port de Barcelona va destacar especialment en aquest àmbit.

Canvi de paradigma: Amb la pèrdua de les colònies americanes, Espanya es va vincular més amb les economies avançades d'Europa com França i Anglaterra.

Durant el segle XIX va sorgir el debat entre lliure canvi i proteccionisme. Els lliurecanvistes defensaven l'entrada lliure de productes estrangers per estimular la competitivitat, mentre que els proteccionistes volien obstaculitzar-la per potenciar el producte nacional.

Els principals industrials eren proteccionistes i van aconseguir que s'apliquessin aranzels per obstaculitzar les importacions. Aquestes mesures van anar variant segons els diferents governs, reflectint la tensió constant entre obertura i protecció del mercat interior espanyol.