L'Impacte del Desastre Colonial

Espanya comença el segle XX amb quatre problemes greus que condicionaran tot el període. El retard econòmic i cultural respecte Europa era evident, mentre que el règim polític corrupte basava el seu funcionament en el caciquisme i un bipartidisme artificial.

La pèrdua de les colònies ultramarines (Cuba, Filipines, Puerto Rico) va ser un cop psicològic terrible per la societat espanyola. Però paradoxalment, econòmicament no va ser tan catastròfic: la monarquia va continuar, l'Hisenda pública es va reequilibrar i els partits dinàstics van seguir alternant-se al poder durant un temps.

El veritable problema va ser la crisi de l'Estat. Van aparèixer 32 canvis de govern en només 22 anys (1901-1923), una divisió interna dels partits i l'oposició creixent del moviment obrer i les classes mitjanes urbanes.

Recorda: El regeneracionisme va ser la resposta intel·lectual al desastre. Figures com Joaquín Costa o la Generació del 98 volien modernitzar Espanya, però els polítics del sistema (Silvela, Polavieja) van fracassar en els seus intents de reforma.

El Fracàs del Regeneracionisme Conservador

Els intel·lectuals es troben completament al marge del sistema polític. Gent com Ricardo Macías Picavea, la Generació del 98 (Unamuno, Valle Inclán, Machado) o Joan Maragall a Catalunya critiquen durament la incapacitat del poble espanyol per progressar i la falta d'educació.

El 1899, la reina regent dóna el govern a Silvela, que intenta un "regeneracionisme des de dalt". Nomena el General Polavieja i fins i tot posa el catalanista conservador Manuel Duran i Bas com a ministre de Justícia. Però els nous impostos per pagar el deute de Cuba generen una protesta massiva.

El problema del tancament de caixes del 1899 marca un punt d'inflexió. Els comerciants catalans, liderats per l'alcalde de Barcelona Dr. Bartomeu Robert, es neguen a pagar els nous impostos. Quan el govern vol embargar-los, Robert convoca vaga general.

Atenció: Aquest conflicte provoca que els burgesos catalans trenquin definitivament amb els partits dinàstics i el 1901 creïn la Lliga Regionalista. És el començament del catalanisme polític modern.

Antonio Maura i la "Revolució des de Dalt"

Antonio Maura intenta fer la "revolució des de dalt": reformes polítiques sense alterar el sistema de fons. El seu programa inclou reformes per acabar amb el caciquisme, mesures socials (descans dominical, legalització de la vaga) i una entesa amb la Lliga Regionalista.

Però Maura té un problema: per continuar amb el sistema conservador no pot acabar realment amb el caciquisme, que n'és un pilar fonamental. Les seves reformes queden en gran part sense efecte.

El 1905 marca la fi del civilisme amb l'assalt a Cu-cut! i La Veu de Catalunya. Uns 300 oficials de Barcelona assalten aquests mitjans catalans per uns acudits antimilitaristes, i l'exèrcit exigeix la Llei de Jurisdiccions (1906): els delictes contra l'exèrcit passen a tribunals militars.

La resposta catalana és espectacular: es crea Solidaritat Catalana (1906), una coalició que va des de carlins a republicans coordinada per la Lliga. A les eleccions de 1907 aconsegueixen 41 dels 44 escons catalans amb el Programa del Tívoli, però la coalició dura poc per les seves diferències internes.

Pista d'examen: Solidaritat Catalana és el primer gran èxit electoral del catalanisme, però també mostra la dificultat d'unir forces tan diverses ideològicament.

Canalejas i l'Expansió al Marroc

Amb la pèrdua de les colònies, Espanya orienta la seva política exterior cap al nord d'Àfrica. El Tractat Hispanofrancès de 1912 estableix un protectorat on Espanya controla el nord del Marroc (Tetuan, Rif, Ifni) mentre França pren la resta.

José Canalejas representa l'intent més seriós de regeneració del sistema. El seu programa liberal inclou la millora del parlamentarisme, la secularització de l'estat i el reformisme social. Fa reformes religioses $separació Església-Estat, llibertat religiosa$, reformes socials (substitució de l'impost de consums per un de progressiu) i aprova la Llei del servei militar obligatori.

La seva reforma més important per Catalunya és la Llei de Mancomunitats (1912), que permet unir les diputacions provincials per gestionar serveis públics com la formació o les comunicacions.

Però el Marroc es converteix en un problema greu. El 1909, l'atac dels rifencs al ferrocarril obliga a mobilitzar reservistes catalans, provocant la Setmana Tràgica: una setmana de vaga general, anticlericalisme i violència amb la crema de 80 establiments religiosos.

Important: Canalejas és assassinat per un anarquista el 1912, truncant l'intent més prometedor de democratització del sistema.

La Setmana Tràgica i les seves Conseqüències

La Setmana Tràgica de 1909 es desencadena per la mobilització de tres lleves de reservistes per al Marroc. Els obrers, que ja pateixen condicions precàries, veuen aquesta mobilització com una injustícia: els rics poden pagar per no anar, els pobres no.

La vaga general es va de les mans i es converteix en una insurrecció. Els anarquistes creuen que és la seva revolució, però l'exèrcit reprimeix durament els aldarulls. El balanç és terrible: més de 2000 exiliats a França, 2500 detencions, 59 cadenes perpètues i 5 execucions, incloent la del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia.

Les conseqüències polítiques són enormes. Solidaritat Catalana es trenca perquè la Lliga recolza la repressió governamental - al cap i a la fi, són burgesos i no els interessa que les seves fàbriques estiguin tancades. Per primera vegada, el Partit Liberal trenca el Pacte del Pardo i exigeix la dimissió de Maura aliant-se amb l'esquerra.

Maura dimiteix i puja Canalejas, que intenta arreglar la situació aprovant la llei de mancomunitats i establint l'arbitratge de l'Estat en conflictes socials. Però el mal ja està fet: el sistema de la Restauració ha rebut un cop molt dur.

Clau: La Setmana Tràgica marca el moment en què les classes populars perden definitivament la fe en el sistema polític de la Restauració.

La Primera Guerra Mundial i la Crisi de 1917

Eduardo Dato declara Espanya neutral en la Primera Guerra Mundial, però la societat es divideix entre aliadòfils (liberals, demòcrates) i germanòfils (conservadors). La neutralitat provoca una espectacular expansió econòmica: Espanya ven aliments, roba i armes als països bel·ligerants.

Però aquesta expansió va acompanyada d'una inflació brutal. El pa s'encareix un 72% mentre els salaris no pujen. La burgesia fa negocis rendibles, però les classes populars veuen empitjorar les seves condicions de vida. Aquesta tensió social explota l'estiu de 1917.

La crisi de 1917 és triple i coincident en el temps. Primer, la crisi militar: els oficials formen les Juntes de Defensa per protestar contra el sistema d'ascensos que afavoreix els africanistes per sobre dels peninsulars. El govern cedeix per por a un cop d'estat.

Segon, la crisi política: Cambó (la Lliga) convoca l'Assemblea de Parlamentaris per exigir una reforma constitucional i la reapertura de les Corts. Fracassa per manca de suport i la repressió policial.

Recorda: La crisi de 1917 és el moment més crític del sistema de la Restauració fins aleshores, amb tres crisis simultànies que gairebé el fan caure.

La Vaga General de 1917 i els seus Efectes

La tercera crisi de 1917 és la social: davant la inflació i l'agitació política, la UGT (socialistes) i la CNT (anarquistes) convoquen una vaga general revolucionària per implantar una república democràtica. La vaga té molt èxit a Barcelona, Madrid, País Basc i Andalusia, influenciada també per la Revolució Russa.

L'exèrcit reprimeix amb gran duresa la vaga, però el sistema polític queda tocat de mort. Quan acaba la guerra mundial, la demanda de productes cau en picat i es dispara l'atur (1919-1923). La conflictivitat social s'incrementa enormement.

La descomposició dels partits dinàstics fa impossible mantenir majories parlamentàries. Els governs són de curta durada i molt inestables. Fins i tot els partits no dinàstics tenen problemes: el PSOE es divideix amb la fundació del PCE (1921), els republicans evolucionen cap al conservadurisme, i apareix un nou catalanisme d'esquerres amb Estat Català (Francesc Macià) i el Partit Republicà Català (Lluís Companys).

El principi d'autodeterminació de Wilson anima els nacionalistes a reclamar l'autonomia. A Catalunya sorgeix un catalanisme més radical, mentre que el nacionalisme basc entra en crisi per divisions internes.

Atenció: Després de 1917, Espanya entra en una inestabilitat permanent que no s'aturarà fins al cop d'estat de Primo de Rivera el 1923.

El Pistolerisme i la Guerra Social

Entre 1918-1923, els problemes del país provoquen la fragmentació dels partits dinàstics i una inestabilitat governamental extrema. La situació s'agreuja per tres factors: la petició d'autonomia catalana, l'agitació social (sobretot el pistolerisme barceloní) i el desastre d'Annual al Marroc.

El pistolerisme és la manifestació més violenta de la lluita de classes. Les causes són diverses: l'atur masculí, la difusió d'idees anarquistes i marxistes, la pujada dels preus, la manca de democràcia i l'exemple de la Revolució Russa.

La CNT, fundada el 1910 amb caràcter anarcosindicalista, arriba a tenir 700.000 afiliats el 1919. Els seus líders més destacats són Salvador Seguí ("El noi del sucre"), Ángel Pestaña i Joan Peiró. L'objectiu és promoure una vaga general revolucionària per destruir l'Estat i la propietat privada.

La vaga de La Canadenca (1919) paralitza Barcelona durant mes i mig. La companyia elèctrica queda militaritzada i s'aconsegueixen millores laborals: jornada de vuit hores, augments salarials i readmissió de treballadors. Però com que no alliberen els sindicalistes empresonats, la vaga torna a començar.

Dada clau: Entre 1917 i 1922 són assassinades unes 800 persones als carrers de Barcelona, la majoria obrers, en la lluita entre pistolers patronals i grups d'acció anarquistes.

L'Escalada de Violència a Barcelona

La resposta dels patrons barcelonins a la CNT és crear bandes de pistolers a sou que assassinen dirigents obrers. S'organitzen en un "Sindicat Lliure" i utilitzen el locaut (tancament d'empreses), deixant sense feina 150.000 obrers.

Els anarquistes responen amb els "grups d'acció" de Buenaventura Durruti, Joan Garcia Oliver i els cosins Ascaso, que atempten contra la burgesia industrial i les forces de l'ordre. És una guerra oberta als carrers de Barcelona.

El general Martínez Anido (governador civil) i Milans del Bosch (Capità General) basen la seva estratègia en recolzar les bandes patronals i aplicar la "llei de fugues": disparar a l'esquena dels sindicalistes al·legant que fugien. Entre les víctimes destacades hi ha Salvador Seguí (CNT), Francesc Layret (advocat obrerista) i fins i tot el president del govern Eduardo Dato (1921).

Catalunya viu en estat d'excepció amb les garanties constitucionals suspeses i l'exèrcit controlant Barcelona. L'agitació social només s'aturarà amb la por a les represàlies i, poc després, amb la dictadura de Primo de Rivera.

Context: Aquesta violència reflecteix la impossibilitat del sistema de la Restauració d'integrar les classes populars i resoldre pacíficament els conflictes socials.

El Desastre d'Annual i la Fi del Sistema

En acabar la Primera Guerra Mundial, França amenaça de reduir la part espanyola del Marroc, forçant Espanya a completar l'ocupació efectiva del territori. El general Silvestre inicia una campanya precipitada que acaba en tragèdia.

El desastre d'Annual (1921) és una massacre: l'exèrcit espanyol és derrotat pel líder Abd-el-Krim amb més de 12.000 baixes i la pèrdua de gairebé tot el territori ocupat. La commoció pública és enorme.

Es crea una comissió que elabora l'Informe Picasso per delimitar responsabilitats polítiques i militars. L'informe implica fins i tot el rei Alfons XIII, i els socialistes (Indalecio Prieto) inicien una campanya de denúncia contra el règim. Es desferma una tempesta política que acabarà amb el cop d'estat de Primo de Rivera.

Paral·lelament, el republicanisme està molt fragmentat entre el moderisme reformista de Salmerón i Melquíades Álvarez (que renuncia a la insurrecció i aposta per la via electoral) i el radicalisme d'Alejandro Lerroux, que vol integrar les reivindicacions obreres en un moviment insurreccional.

Final d'etapa: El desastre d'Annual és la gota que fa vessar el got. Un sistema polític ja descompost pel desastre colonial, la crisi de 1917, el pistolerisme i la inestabilitat constant no pot resistir aquest nou cop.