Els inicis de la Restauració

La Restauració monàrquica va començar el 1874 quan Alfons XII va tornar al tron després del caos del Sexenni Democràtic. El pronunciament del general Martínez Campos a Sagunt va accelerar aquest procés.

Cánovas del Castillo va ser l'arquitecte d'aquest nou sistema polític. Volia solucionar els problemes del regnat anterior d'Isabel II: l'exclusió dels partits de l'oposició, la constant interferència militar i els enfrontaments públics constants.

La solució que va proposar era genial: una Constitució moderada i un sistema bipartidista on conservadors i liberals es passessin el poder pacíficament. Això és el que es coneix com el torn dinàstic.

💡 Recorda: El sistema de Cánovas era com un joc on dos equips es passen la pilota sense lluitar, evitant així que l'exèrcit intervingués amb cops d'estat.

La Constitució de 1876

La Constitució de 1876 era bastant conservadora però tenia un toc intel·ligent: era prou flexible per funcionar tant amb governs conservadors com liberals. Declarava molts drets i llibertats, però després cada partit els regulava segons els seus interessos.

El poder estava compartit entre les Corts i el Rei. El monarca actuava com a moderador i tenia poders importants: era cap de l'exèrcit, podia escollir lliurement el cap de govern i no havia de respondre davant de les Corts.

Al principi només votaven els contribuents principals (només el 3% de la població!). El sufragi universal masculí no va arribar fins al 1890 amb el govern liberal.

💡 Curiositat: La Constitució establia el catolicisme com a religió oficial i l'Estat pagava el sou dels capellans i el manteniment de les esglésies.

El funcionament del bipartidisme

El torn dinàstic era un sistema molt particular. Quan un partit es desgastava governant, suggeria al rei que nomenés un nou govern del partit contrari. Després es dissolien les Corts i es convocaven noves eleccions que sempre guanyava el partit que havia de governar.

Els dos partits dinàstics eren el Partit Conservador (liderat per Cánovas) i el Partit Liberal (fundat per Sagasta el 1880). No eren partits de masses com els actuals, sinó grups de líders polítics amb les seves xarxes de contactes.

Ambdós partits compartien idees fonamentals: defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i l'estat centralista. Les diferències eren més de matís que de fons.

El sistema va funcionar relativament bé entre 1876 i 1898, amb 6 eleccions guanyades pels conservadors i 4 pels liberals. La primera gran crisi va arribar amb el Desastre del 98.

💡 Pensa-hi: Era com si dos actors es posessin d'acord per fer una obra de teatre on es van alternant els papers principals.

Els partits a Catalunya i l'oposició

A Catalunya, els conservadors catalans formaven la Lliga de l'Ordre Social, amb figures com Durán i Bas i Manuel Girona. Eren burgesos i professionals que defensaven el Dret Civil Català i el proteccionisme econòmic, però criticaven el caciquisme i la corrupció electoral.

Els liberals catalans estaven liderats per Víctor Balaguer i Rius i Taulet (l'alcalde que va organitzar l'Exposició Universal de 1888). Volien més llibertats individuals, menys poder de l'Església i reformes a Cuba.

Fora del sistema hi havia forces marginades: el republicanisme (dividit en quatre partits que compartien la defensa de la república i la laïcitat), el carlisme (debilitat després de la derrota de 1876) i el socialisme (que creixia molt lentament amb el PSOE de Pablo Iglesias i l'UGT).

💡 Important: Aquests partits marginats no podien accedir al poder pels mecanismes del torn, però representaven alternatives polítiques reals.

La crisi colonial: Cuba i Filipines

L'imperi colonial espanyol s'havia reduït molt des de 1824. Cuba era la joia de la corona: principal font d'ingressos per l'estat gràcies a l'exportació de sucre, cafè i tabac. Però estava sotmesa a una política aranzelària que l'obligava a comprar productes espanyols a preus elevats.

El Conveni de Zanjón (1878) havia promès autonomia, abolició de l'esclavitud i representació a les Corts, però Espanya va incomplir aquests compromisos. Això, unit al nou aranzel de Cánovas, va crear un malestar enorme.

A Filipines la situació era similar: poca població espanyola, control militar fort, molta presència religiosa i cap dret de representació política.

El 1895 va esclatar novament la guerra a Cuba amb el Grito de Baire, liderat per José Martí. Espanya va enviar 200.000 soldats, però no va poder vèncer la guerrilla independentista adaptada al terreny tropical.

💡 Dada clau: La mort de Cánovas el 1897 va forçar un canvi de govern i Sagasta va intentar concessions tardanes com l'autonomia cubana.

El Desastre del 98 i les seves conseqüències

Els Estats Units van intervenir el 1898 usant com a pretext l'explosió del vaixell Maine. La superioritat militar nord-americana era aclaparadora: van destruir fàcilment les flotes espanyoles de Santiago de Cuba i Cavite (Filipines).

El Tractat de París (10 de desembre de 1898) va ser humiliant: Espanya va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines als EEUU. Les últimes colònies del Pacífic es van vendre a Alemanya.

El Desastre del 98 va causar una profunda commoció social. Va sorgir la Generació del 98 (escriptors i pensadors) que van analitzar críticament els problemes d'Espanya i van concloure que calia una regeneració moral, social i cultural.

Les conseqüències van ser múltiples: pèrdues materials enormes, però també retorn de capitals cubans que van ajudar la recuperació econòmica. El sistema de la Restauració va entrar en crisi i van créixer els moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc.

💡 Moviment regeneracionista: Joaquín Costa va liderar un moviment que criticava el caciquisme rural i proposava reformes educatives i culturals per modernitzar el país.