Context històric i biografia d'Aristòtil

Imagina't viure en una època on Grècia estava en constant guerra i els imperis naixien i morien. Aquest va ser el món d'Aristòtil (384 a.C.), nascut a Estagira durant la Guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta.

Aristòtil no era atenenc, sinó macedoni, i això va marcar la seva perspectiva única. El seu pare era metge del rei, cosa que li va donar una mentalitat empírica - és a dir, basada en l'observació directa de la realitat.

Als 17 anys va entrar a l'Acadèmia de Plató, on va passar 20 anys com alumne i després professor. Però quan Plató va morir, Aristòtil va abandonar Atenes i més tard va tornar per fundar la seva pròpia escola: el Liceu.

Sabies que Aristòtil va ser el tutor d'Alexandre el Gran? Aquest contacte amb el poder polític va influir molt en les seves idees sobre l'ètica i la política.

Crítica a Plató i la filosofia primera

Aristòtil va trencar amb el seu mestre Plató perquè creia que la seva teoria de les idees tenia problemes greus. Per a Plató, les essències estaven separades dels objectes reals, però Aristòtil es preguntava: com pot l'essència d'una cosa estar separada de la cosa mateixa?

En lloc d'acceptar aquest dualisme ontològic, Aristòtil va proposar estudiar directament la realitat que tenim davant nostre. Va crear la filosofia primera (més tard anomenada metafísica) per estudiar les propietats generals de tot allò que existeix.

La clau està en entendre que "l'ésser es diu de diferents maneres". Quan diem que alguna cosa "és", podem referir-nos a aspectes molt diferents: el gat ÉS negre, la professora ÉS alta, la taula ÉS al centre.

Recorda: Aristòtil va crear gran part del vocabulari filosòfic que encara fem servir avui: substància, accident, causa, gènere, espècie...

Substància i accidents: la base de la realitat

Per entendre Aristòtil, has de dominar la diferència entre substància i accident. La substància és "allò que fa que una cosa sigui el que és", mentre que els accidents són característiques que poden canviar sense alterar l'essència.

Hi ha dos tipus de substància: la primera (individuals concrets com "aquesta taula" o "en Joan") i la segona (universals com "taula" en general o "humà"). La substància primera és la que realment existeix - tot la resta depèn d'ella.

Cada substància és un compost inseparable de matèria (allò de què està feta) i forma (allò que l'organitza i la fa ser aquesta cosa concreta). Aquesta teoria hilemòrfica explica com podem tenir objectes individuals però que comparteixen essències comunes.

Les deu categories d'Aristòtil classifiquen tots els tipus d'éssers possibles: substància més nou tipus d'accidents (quantitat, qualitat, relació, lloc, temps, posició, estat, acció i passió).

Exemple pràctic: Tu ets una substància primera. "Humà" és la substància segona. El teu color d'ulls, alçada o estat d'ànim són accidents que poden canviar sense deixar de ser tu.

La teoria hilemòrfica aplicada

Agafa qualsevol objecte que tinguis a prop: un bolígraf, per exemple. Aquest bolígraf és una substància primera formada per matèria (plàstic, tinta) i forma (estructura que el fa ser bolígraf i no altra cosa).

Aristòtil distingeix entre matèria primera (pura potencialitat, sense cap forma concreta) i matèria segona (material ja determinat, com el plàstic o el metall). La matèria primera és com un llenç en blanc que pot esdevenir qualsevol cosa.

La forma no és només l'aspecte exterior, sinó l'essència que determina què és cada cosa. És la substància segona actualitzada en un individu concret. Sense forma, la matèria seria caòtica i indeterminada.

Aquest esquema s'aplica a tot: des d'objectes inerts fins a éssers vius. Un arbre té la seva matèria (carboni, aigua, minerals) organitzada segons la forma "arbre", que inclou les seves funcions vitals.

Connecta amb la realitat: Quan un fuster fa una taula, agafa matèria (fusta) i li imposa una forma. La taula resultant és una substància primera única, però comparteix l'essència universal "taula".

Potència i acte: comprendre el canvi

El gran descobriment d'Aristòtil va ser explicar com és possible el canvi sense caure en contradiccions lògiques. La solució està en els conceptes de potència i acte.

L'ésser en potència és la capacitat que té qualsevol cosa de convertir-se en alguna cosa diferent. Un glop és aigua en potència, un nen és adult en potència. L'ésser en acte és el que una cosa és realment en aquest moment concret.

El canvi no és passar del ser al no-ser (impossible), sinó el pas de la potència a l'acte. Quan l'ésser en potència s'actualitza completament, arriba a l'entelequia - l'estat de perfecció on ha desenvolupat totes les seves possibilitats.

Aquest dinamisme explica per què la realitat està en moviment constant. Cada ésser tendeix naturalment a actualitzar les seves potències, a arribar a la seva forma perfecta.

Pensa-hi: Tu tens potències que encara no has actualitzat. L'educació és precisament el procés d'actualitzar les teves capacitats intel·lectuals i personals.

Les quatre causes del canvi

Quan et preguntes "per què existeix alguna cosa?", Aristòtil et diria que necessites conèixer les seves quatre causes. No n'hi ha prou amb una explicació parcial - cal entendre tota la realitat de l'ésser.

La causa material és allò de què està feta una cosa. La causa formal és l'estructura o essència que organitza aquesta matèria. La causa eficient és l'agent que produeix el canvi. La causa final és l'objectiu o propòsit cap al qual tendeix.

La causa final és la més important per a Aristòtil. "La naturalesa no fa res en va" - tot té un telos, una finalitat que explica el seu comportament. Aquest model teleològic veu l'univers com un sistema orientat cap a la perfecció.

L'energia és el procés de passar de la potència a l'acte, mentre que l'entelequia és l'estat final de perfecció. Cada ésser porta dins seu la tendència a desenvolupar la seva essència.

Exemple concret: Una llavor (causa material) té l'estructura genètica de carxofa (causa formal), és plantada per un agricultor (causa eficient) per convertir-se en carxofa adulta (causa final).

El sistema cosmològic aristotèlic

La cosmologia aristotèlica descriu un univers geocèntric, esfèric i finit, dividit en dues regions amb lleis físiques diferents. Aquest model va dominar el pensament occidental durant segles.

El món sublunar (fins a la Lluna) està format pels quatre elements (terra, aigua, aire, foc) i s'hi produeixen canvis constants: generació, corrupció, moviments rectilinis i violents. És el món de la imperfecció i el canvi.

El món supralunar (des de la Lluna) està format per èter, un cinquè element perfecte. Aquí només hi ha moviments circulars, uniformes i eterns. Els planetes es mouen en esferes cristal·lines harmonioses.

Tot aquest sistema es mou gràcies al Primer Motor Immòbil, que atrau tota la realitat cap a la perfecció sense moure's ell mateix. És l'acte pur, la forma pura, el pensament de pensaments.

Reflexiona: Encara que la ciència hagi superat aquest model, l'idea d'un univers ordenat i amb finalitat segueix sent influent en filosofia i religió.

El Primer Motor Immòbil

El Primer Motor Immòbil és la culminació de la filosofia aristotèlica - l'explicació última de per què existeix moviment a l'univers. No és com els déus mitològics, sinó una necessitat lògica del sistema.

Aquest motor és acte pur perquè ha actualitzat totes les potencialitats possibles. És forma pura perquè no té matèria que el limiti o corrompi. És etern i immutable perquè la perfecció no pot canviar.

El més fascinant és que mou sense ser mogut, actuant com a causa final de tot l'univers. Les coses es mouen per amor cap a aquesta perfecció, tractant d'actualitzar la seva essència. És el Bé de l'univers, l'ordre que tots els éssers desitgen.

Aquest motor és també pensament de pensaments - es coneix eternament a si mateix en un acte intel·lectual perfecte. És necessari i autosuficient, no pot "no existir".

Connexió amb avui: Molts filòsofs moderns veuen aquí l'origen de la idea d'un Déu racional, diferent dels déus antropomòrfics de la mitologia grega.

Antropologia: cos i ànima units

La antropologia aristotèlica trenca amb el dualisme platònic: no som una ànima empresonada en un cos, sinó una unitat substancial de matèria i forma. El cos és la matèria i l'ànima és la forma que li dona vida.

L'ànima no és una entitat separada, sinó el principi de vida que actualitza les potencialitats vitals del cos. Sense cos, l'ànima no pot donar vida a res; sense ànima, el cos és matèria inerta.

Això significa que l'ànima és mortal - quan el cos mor, desapareix la unió substancial que som nosaltres. No hi ha supervivència personal després de la mort, contradicció directa amb Plató.

L'ànima actua com a causa formal (dona l'essència humana), eficient (mou el cos) i final (orienta cap a la realització de l'essència humana). És el dinamisme intern que ens fa éssers vius autodeterminats.

Implicació important: Aquesta visió unitària de l'ésser humà influirà molt en la psicologia i antropologia posteriors, especialment en el pensament cristià medieval.

Les tres funcions de l'ànima i l'ètica

No tots els éssers vius tenen les mateixes capacitats. Aristòtil identifica tres tipus d'ànima amb funcions específiques que es van acumulant en una jerarquia natural.

L'ànima vegetativa (plantes) té funcions d'alimentació, creixement i reproducció. L'ànima sensitiva (animals) afegeix percepció, moviment, desig i memòria. L'ànima racional (humans) inclou la capacitat de reflexionar, entendre i prendre decisions deliberades.

Allò que ens distingeix dels altres animals és la raó - la capacitat de pensar abstractament i dirigir voluntàriament les nostres accions. Aquesta és la nostra essència específica que hem d'actualitzar.

L'ètica aristotèlica sorgeix d'aquí: "totes les accions semblen tendir a un bé". Cada ésser té un telos (finalitat) propi que constitueix el seu bé específic. Per als humans, aquest fi últim és la felicitat aconseguida mitjançant l'exercici excel·lent de la raó.

Aplicació pràctica: Desenvolupar les teves capacitats racionals - estudiar, reflexionar, prendre bones decisions - és literalment actualitzar la teva essència humana i apropar-te a la felicitat.