Categories Gramaticals i Sintagmes Bàsics

Identificar les categories gramaticals és el primer pas per entendre qualsevol oració. Has de reconèixer pronoms, verbs, conjuncions, determinants, noms, preposicions i adjectius dins del context.

Els sintagmes són grups de paraules que funcionen com una unitat. El sintagma nominal (S.N) sempre té un determinant i un nom, mentre que el sintagma verbal (S.V) inclou el verb i els seus complements. Els sintagmes preposicionals (S.PREP) comencen amb preposició, i els adjectivals i adverbials poden portar adverbis davant.

Recorda que una oració sempre té un subjecte i un predicat. El predicat pot ser nominal (amb verbs copulatius com ser, estar, semblar) o predicatiu (amb la resta de verbs). Aquesta distinció és clau per identificar correctament els complements.

Consell: Per identificar ràpidament un sintagma, busca primer la paraula principal (nom, verb, adjectiu o adverbi) i després els elements que la complementen.

Complements Verbals i No Verbals

Els complements circumstancials (CC) t'expliquen quan, com, on, amb qui, amb què o per què passa l'acció. Poden indicar temps, manera, lloc, companyia, instrument o causa, i són fonamentals per entendre el context complet de l'oració.

Els complements no verbals també són importants: el complement del nom (CN) acompanya substantius, el complement de l'adjectiu (C.adj) complementa adjectius, i el complement de l'adverbi (C.adv) acompanya adverbis.

Per identificar el subjecte, recorda que és l'únic element que concorda en nombre i persona amb el verb. Si canvies el verb de singular a plural, l'element que també hauràs de canviar serà el subjecte. Aquest truc funciona sempre, fins i tot amb oracions com "M'agrada la música" → "M'agraden les músiques".

Truc d'expert: Quan dubtes sobre el subjecte, canvia el número del verb. L'element que es veu obligat a canviar també és sempre el subjecte.

Estructures del Subjecte i Oracions Impersonals

El subjecte pot tenir diferents estructures: pot ser un sintagma nominal explícit ("La Laura estudia"), un pronom elidit ("Ella estudia"), o fins i tot una oració subordinada ("Et convé arribar d'hora"). En casos excepcionals, pot ser un sintagma preposicional.

Les oracions impersonals no tenen subjecte i apareixen amb fenòmens meteorològics ("Plou a bots i barrals") o amb verbs impersonals com "haver-hi" ("Hi ha molta gent al teatre").

El subjecte pacient apareix en construccions passives reflexives com "Es regalen cadells de labrador". Aquí "cadells de labrador" és el subjecte perquè concorda amb el verb, tot i que rep l'acció en lloc de fer-la.

L'atribut és una qualitat que es refereix al subjecte i s'identifica amb ell. Només apareix amb verbs copulatius i es pot substituir pels pronoms "ho", "l'", "la", "els", "les" o "en" segons el cas.

Atenció: No confonguis "estar" quan indica lloc (predicatiu) amb "estar" quan indica estat (copulatiu). "Estic a casa" vs "Estic cansat".

Atribut i Complement Directe

L'atribut pot tenir diverses estructures: sintagma adjectival ("El noi és simpàtic"), sintagma nominal ("Aquesta és la secretària"), sintagma adverbial ("Estem bé"), sintagma preposicional ("El Marc és de Castellgalí"), oració subordinada o pronom.

El complement directe (CD) mai porta preposició, excepte quan és un pronom tònic (ningú, tothom, jo, tu...) o quan cal evitar ambigüitats. Per exemple: "He vista tothom a la festa" o "Miro qui busca a la Maria".

La substitució pronominal és clau per identificar complements. El CD es substitueix pels pronoms "el", "la", "els", "les" (quan comença per article, demostratiu o possessiu), "en" (quan és indefinit) o "ho" (quan és neutre com "això", "allò" o oracions).

Prova de verificació: Per confirmar que tens un CD, prova de passar l'oració a passiva. Si funciona, és CD; si no, busca una altra funció.

Complement Indirecte i Pronoms Febles

El complement indirecte (CI) indica el destinatari d'una acció i sempre porta la preposició "a". Es pot substituir pels pronoms "li" (singular) o "els" (plural). Per exemple: "Porto flors a la iaia" → "Li porto flors".

Els pronoms personals febles em, et, es, ens, us, es poden fer funció de CD o CI. Per saber quina funció tenen, prova de substituir-los: si pots posar "li" és CI, si pots posar "el/la" és CD.

Les estructures del CI poden ser sintagmes preposicionals ("Porto flors a la iaia") o preposició més oració subordinada ("Repartiran premis a qui se'ls guanyi"). La identificació correcta és fonamental per l'anàlisi sintàctica.

Regla d'or: Si pots substituir pel pronom "li", sempre és complement indirecte. Aquest truc no falla mai.

Complement Predicatiu i de Règim

El complement predicatiu és un adjectiu que complementa verbs no copulatius i es refereix al subjecte o al CD. Es comporta com un atribut però amb verbs predicatius: "Els alumnes viuen tranquils la situació" o "Hem deixat les finestres obertes".

Alguns verbs sempre requereixen complement predicatiu: fer-se, dir-se, tractar de, prendre per. Es pot substituir per "hi" ("viu feliç" → "hi viu") o per "en" amb el verb dir-se ("em dic Carme" → "me'n dic").

El complement de règim verbal (CRV) sempre porta una preposició que el verb obliga a usar: "S'oblida dels problemes", "Pensa en tu". Si comença per "de" es substitueix per "en", si comença per altra preposició es substitueix per "hi".

Important: No confonguis el complement predicatiu amb l'atribut. El predicatiu acompanya verbs predicatius, l'atribut només verbs copulatius.

Complements Circumstancials i Oracions Compostes

Els complements circumstancials indiquen lloc, manera, temps, quantitat, instrument o companyia. Només els de lloc, manera i instrument es poden substituir pronominalment. Per exemple: "vaig al cine" (lloc), "tot ho fa bé" (manera), "picava amb el martell" (instrument).

Les oracions compostes tenen més d'un verb i es classifiquen en tres tipus: juxtaposades (independents separades per signes de puntuació), coordinades (unides per conjuncions coordinants) i subordinades (una depèn de l'altra).

Les oracions coordinades poden ser copulatives (i, ni), disjuntives (o, o bé), distributives (o...o, ni...ni, ara...ara) o il·latives (doncs, per tant, conseqüentment). Cada tipus expressa una relació diferent entre les oracions.

Atenció: Si veus una conjunció, l'oració ja no és juxtaposada. Una sola "i" converteix tota la frase en coordinada.

Oracions Subordinades Substantives

Les oracions subordinades substantives equivalen a un nom i es poden identificar substituint-les per "això" (o "algú" si es refereixen a persones). Fan totes les funcions que faria un nom: subjecte, CD, CI, atribut, etc.

Tenen quatre estructures principals: conjunció "que" + oració ("M'agrada que puguem sortir"), infinitiu + complements ("Arribar tard comporta una falta"), partícula interrogativa o "si" $"Demana-li com es fa"$, i pronom relatiu sense antecedent ("El que penses no m'agrada").

Per identificar la seva funció sintàctica, usa les proves habituals: si pots canviar-la per "aquestes coses" i el verb també canvia de número, és subjecte. Si la pots substituir per "ho", és complement directe.

Consell pràctic: La prova del "això" mai falla per identificar subordinades substantives. És el teu millor aliat en l'anàlisi.