Vocalisme: Els Sons de les Vocals

El català té dos sistemes vocàlics que necessites dominar. Quan les vocals van accentuades (tòniques), tens 8 sons diferents: [i], [u], [e], [ε], [o], [ɔ], [ə] i [a]. Però quan no van accentuades (àtones), només en queden 5: [i], [u], [ə], [o] i [a].

Els diftongs són combinacions de dues vocals en una mateixa síl·laba. Poden ser creixents (quan comencen per [j] o [w]) o decreixents (quan acaben amb aquests sons). Per exemple, "aire" té un diftong decreixent.

Truc important: La sinalefa passa quan una paraula acaba en vocal i la següent comença per vocal - es pronuncien juntes com si fossin una sola síl·laba!

Un fenomen clau és l'elisió: quan coincideix la vocal final d'una paraula amb la vocal inicial de la següent, una de les dues desapareix. Per això "quina hora és?" es pronuncia [kínórés].

Consonantisme: L'Organització dels Sons

Els sons consonàntics catalans s'organitzen segons si fan vibrar les cordes vocals (sonors) o no (sords). També es classifiquen pel mode d'articulació.

Les oclusives ([p], [t], [k] sords i [b], [d], [g] sonors) tallen completament el pas de l'aire. Les fricatives ([s], [f], [ʃ] sords i [z], [v], [ʒ] sonors) creen fricció. Les africades combinen oclusió i fricció, com [ts] a "dotze" o [dʒ] a "platja".

Els sons nasals ([m], [n], [ɲ]) i les vibrants ([r] simple i [r] múltiple) són sempre sonors. La diferència entre "cara" i "carro" està en la durada de la vibració.

Detall clau: Les aproximants [β], [δ], [γ] apareixen entre vocals o després de consonant nasal, com a "sabata" o "acudit".