El reformisme dinàstic

Després del desastre del 98, tots s'adonen que el sistema de la Restauració està ple de deficiències. El 1902 comença una segona etapa marcada per les idees regeneracionistes que volen renovar la política espanyola.

El primer intent ve de la mà de Silvela el 1899, que forma un govern reformista amb figures externes com Polavieja. Però les seves polítiques fiscals, especialment els nous impostos per pagar els deutes de Cuba, provoquen una forta protesta a Catalunya.

El famoso Tancament de Caixes del 1899 marca un punt d'inflexió. Quan el govern vol embargar els comerciants catalans, l'alcalde de Barcelona es nega i dimiteix, desencadenant una vaga general. La repressió posterior fa que les elits catalanes comencin a veure el catalanisme com una alternativa real.

Recorda: El Tancament de Caixes no és només una protesta fiscal, sinó l'inici de la ruptura entre Catalunya i els partits dinàstics espanyols.

Les opcions reformistes

Quan Alfons XIII puja al tron el 1902, hi ha tres corrents que volen canviar les coses. Primer, els partits del torn dinàstic amb figures com Maura i Canalejas, que volen una "revolució des de dalt" per evitar la revolució de masses.

El reformisme conservador de Maura intenta regenerar el sistema creant una nova classe política amb suport de les "masses neutres". Les seves reformes inclouen la fi del caciquisme, més proteccionisme industrial i una legislació laboral progressista que regula els accidents de treball i les condicions de dones i nens.

Però Maura també impulsa la intervenció a el Marroc després de la Convenció d'Algesires del 1906. Espanya es queda amb el Rif i Tetuan, però reprimir les revoltes locals acabarà costant molt car.

El reformisme liberal de Canalejas (1910-1912) va més enllà: intenta separar l'Església de l'Estat amb la "Ley del candado" i reforma el sistema d'impostos per fer-lo més progressiu. El seu assassinat el 1912 marca la fi de l'etapa regeneracionista.

Clau: Els reformistes volen salvar el sistema canviant-lo, però les seves contradiccions internes els condemnen al fracàs.

Les forces d'oposició

Fora del sistema bipartidista creixen forces alternatives. El republicanisme es reorganitza el 1903 amb la Unió Republicana de Nicolás Salmerón, aconseguint victories importants a Madrid, València i Barcelona.

Alejandro Lerroux destaca amb un discurs radical, demagògic i anticlerical que connecta amb les classes populars barcelonines. Però el seu anticatalanisme feroc associa el catalanisme amb els interessos burgesos, creant tensions dins el republicanisme.

A Catalunya, la Lliga Regionalista es consolida com a partit predominant. Amb Prat de la Riba definint l'ideari nacionalista i Francesc Cambó com a portaveu a Madrid, busca l'autonomia catalana i la modernització de l'Estat espanyol.

El socialisme també creix amb el PSOE, que passa de la marginació a tenir representació parlamentària gràcies a la Conjunción Republicano-Socialista. Pablo Iglesias, Besteiro, Prieto i Largo Caballero seran figures clau, encara que la influència de la Revolució Russa del 1917 provocarà una escissió que donarà lloc al PCE el 1921.

Important: Cada força d'oposició representa un model diferent de societat: república, autonomia catalana o revolució social.

L'obrerisme anarquista i la CNT

A Catalunya, l'anarquisme es converteix en la força obrera hegemònica. El 1910 neix Solidaritat Obrera, que evoluciona cap a la CNT (Confederació Nacional del Treball), la principal organització a Catalunya i Andalusia.

La CNT defensa principis radicals: independència del proletariat, enderrocament del capitalisme, apoliticisme i acció directa. Líders com Salvador Seguí (el Noi del Sucre), Ángel Pestaña i Joan Peiró marquen la seva estratègia.

La vaga de La Canadenca del 1919 paralitza Barcelona durant gairebé dos mesos, deixant la ciutat sense electricitat. Encara que inicialment s'aconsegueix la jornada de 8 hores, l'incompliment patronal reprèn el conflicte.

La resposta patronal és duríssima: creació del Sindicat Lliure, organització de bandes de pistolers i aplicació de la "llei de fugues" que permet disparar detinguts que "intenten fugir". Entre 1918 i 1923, el pistolerisme converteix Barcelona en un camp de batalla.

Atenció: El pistolerisme no és casualitat, sinó una estratègia patronal organitzada amb complicitat de les autoritats.

La Setmana Tràgica (1909)

L'estiu del 1909 Barcelona explota. La causa immediata és l'enviament de reservistes a la guerra del Marroc, però les tensions socials venien de lluny. L'Espanya de la Restauració, després de perdre Cuba, intenta recuperar prestigi al nord d'Àfrica.

El 26 de juliol, Solidaritat Obrera convoca vaga general recolzada per UGT i republicans. Durant una setmana, Barcelona viu una insurrecció popular amb barricades als carrers, assalts a fàbriques i, especialment, crema d'esglésies i convents.

La resposta de Maura és contundent: estat de guerra, suspensió de llibertats i intervenció de l'exèrcit. La repressió posterior inclou execucions, com la polèmica de Francesc Ferrer i Guàrdia, que provoca protestes internacionals.

Les conseqüències són enormes: caiguda del govern Maura amb el lema "Maura no!", desestabilització del torn dinàstic i reorganització de l'oposició. Els republicans s'enforteixen, neix la CNT i creix la influència del catalanisme republicà.

Recorda: La Setmana Tràgica no és només una revolta contra la guerra, sinó l'explosió de totes les tensions socials acumulades.

De Solidaritat Catalana a la Mancomunitat

La Llei de Jurisdiccions del 1906 uneix inesperadament totes les forces catalanes. Després que els militars assaltin la revista Cu-Cut! per una vinyeta satírica, el govern decideix posar sota jurisdicció militar qualsevol crítica a l'exèrcit o la pàtria.

La resposta catalana és espectacular: neix Solidaritat Catalana, una coalició que agrupa carlins, republicans federals i la Lliga Regionalista. Només queden fora els lerrouxistes i els partits dinàstics.

Les eleccions de 1907 són un triomf: 41 dels 44 escons catalans. El Programa del Trívoli demana l'abolició de la Llei de Jurisdiccions i òrgans d'autogovern per Catalunya. Però les diferències ideològiques entre conservadors i republicans, especialment després de la Setmana Tràgica, acaben dispersant el moviment solidari.

El 1914 neix la Mancomunitat de Catalunya, el primer òrgan administratiu des del 1714. Sota la presidència de Prat de la Riba, després Puig i Cadafalch, desenvolupa una intensa tasca: millora de carreteres, foment de la llengua catalana, renovació pedagògica i modernització agrària.

Clau: La Mancomunitat demostra que Catalunya és capaç d'autogovernar-se eficaçment, posant les bases de futurs projectes autonomistes.

La crisi del 1917

La Primera Guerra Mundial canvia tot el panorama europeu, i Espanya no és una excepció. Malgrat la neutralitat, el país es converteix en exportador de matèries primeres, enriquint els empresaris però empobrint els obrers per l'encariment dels productes bàsics.

L'estiu del 1917 conflueixen tres crisis simultànies. La crisi obrera porta CNT i UGT a convocar una vaga general contra la carestia. La crisi militar esclata quan els oficials peninsulars protesten contra el sistema d'ascensos que beneficia els africanistes, formant les Juntes de Defensa.

La crisi política ve protagonitzada per l'Assemblea de Parlamentaris catalans, que es va estendre a parlamentaris espanyols, demanant un govern provisional, nova Constitució i descentralització de l'Estat.

El govern respon amb repressió: intervenció de l'exèrcit contra la vaga, dissolució de les juntes militars i prohibició de la reunió parlamentària. El perill de revolució social fa que exèrcit i burgesia donin suport a la monarquia, frustrant el canvi.

Important: El 1917 marca l'última oportunitat de reforma democràtica del sistema abans que arribi la dictadura.

La descomposició del sistema (1918-1923)

Els últims anys de la Restauració són agònics. Als problemes tradicionals (frau electoral, oligarquia) se sumen nous conflictes: radicalització obrera influïda per la Revolució Russa i el desastre militar del Marroc.

Al sud d'Espanya esclata el "Trienni Bolxevic" (1918-1921): ocupació de terres, presa d'ajuntaments i mobilització pagesa que demana repartiment de terres. La resposta és l'estat de guerra i la repressió.

La fragmentació dels partits dinàstics impedeix majories estables: entre 1917 i 1923 hi ha 14 governs diferents en 6 anys. Cap dura més de 8 mesos, creant una inestabilitat permanent.

El 1919 la Lliga impulsa un projecte d'Estatut amb govern propi, parlament i àmplies competències, però Madrid el rebutja frontalment. Mentrestant, el desastre d'Annual (1921) costa 13.000 morts i revela la corrupció i ineficàcia de l'exèrcit espanyol al Marroc.

Atenció: La descomposició no és només política, sinó social i militar, preparant el terreny per a la dictadura.

La dictadura de Primo de Rivera

El 13 de setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera dona un cop d'estat amb el suport tàcit d'Alfons XIII. Promet regenerar la política, eliminar el caciquisme, recuperar l'ordre públic i garantir la unitat nacional contra l'auge del catalanisme.

La dictadura suspèn la Constitució, dissol les Corts i estableix un Directorio Militar. Primo de Rivera es presenta com el "cirurgià de ferro" que Catalunya havia reclamat per regenerar Espanya, però la seva visió centralista xoca frontalment amb les aspiracions catalanes.

Una de les primeres mesures és la dissolució de la Mancomunitat i la prohibició de l'ús oficial del català, atacant directament els símols de la identitat nacional catalana. També reprimeix durament el moviment obrer, especialment la CNT.

Paradoxalment, la dictadura accelera la crisi de legitimitat de la monarquia. Alfons XIII, en donar suport al cop, es converteix en responsable directe de la ruptura constitucional, preparant el camí cap a la República.

Conclusió: La dictadura de Primo de Rivera no salva la monarquia, sinó que la condemna definitivament davant l'opinió pública.