Els antecedents: del caos a la restauració monàrquica

Després del fracàs total del Sexenni Democràtic (1868-1874), Espanya necessitava desesperadament estabilitat. La Primera República havia tingut quatre presidents en menys d'un any, i ni la monarquia d'Amadeu de Savoia ni la república havien pogut resoldre problemes greus com la Tercera Guerra Carlina o la Guerra dels Deu Anys a Cuba.

Cánovas del Castillo va liderar la solució conservadora: tornar els Borbons al poder amb Alfons XII, fill d'Isabel II. El seu pla era intel·ligent - va fer que Isabel abdiés per atraure la burgesia, va buscar suport internacional i va prometre allunyar els militars de la política.

El cop d'estat de Martínez Campos (29 de desembre de 1874) va precipitar els esdeveniments, i l'1 de gener de 1875 Alfons XII arribava a Espanya com a nou rei.

💡 Recorda: La Restauració no va ser només un canvi dinàstic, sinó el disseny d'un sistema polític completament nou basat en l'alternança pacífica entre conservadors i liberals.

El sistema canovista: estabilitat a través del control

El sistema que va crear Cánovas es basava en tres pilars fonamentals. Primer, la Constitució de 1876 - una constitució "flexible" que s'adaptava segons qui governés. Quan manaven els conservadors, establia sufragi censatari i confessionalitat catòlica obligatòria. Amb els liberals, permetia sufragi universal masculí i tolerància religiosa.

Segon, un bipartidisme controlat entre el Partit Conservador de Cánovas i el Partit Liberal de Sagasta. Aquests partits compartien els valors bàsics: monarquia, propietat privada i centralisme. La diferència era el grau de llibertats que concedien.

Tercer, el "torn pacífic" - els dos partits s'alternaven al poder sense conflictes violents, cosa revolucionària després de dècades de pronunciaments militars.

💡 Clau per l'examen: Aquest sistema va funcionar perquè ambdós partits representaven les mateixes elits socials (terratinents, alta burgesia) i tenien interessos similars.

Els primers èxits: acabar amb les guerres

Un dels grans mèrits inicials del règim va ser resoldre els conflictes armats heretats. La fi de la Tercera Guerra Carlina (1876) va eliminar la principal amenaça interna i va permetre enviar tropes a Cuba.

La Guerra dels Deu Anys a Cuba va acabar amb la Pau de Zanjón (1878), que prometia reformes que mai es van complir completament. Aquest incompliment seria fatal més endavant.

Al País Basc i Navarra, la derrota carlina va comportar l'abolició dels furs, substituïts pels concerts econòmics (1878) - un sistema que permetia a aquestes regions recaptar els seus propis impostos.

Amb la pau aconseguida, el règim va poder consolidar-se i oferir la tan desitjada estabilitat institucional.

💡 Important: La resolució d'aquests conflictes va donar credibilitat al nou sistema, però els problemes de fons (especialment a Cuba) no es van resoldre realment.

El bipartidisme: conservadors vs liberals

Els conservadors de Cánovas representaven l'aristocràcia, l'alta burgesia i l'Església. Defensaven el sufragi censatari (només votaven els rics), l'immobilisme social i un estat confessionalment catòlic. Eren proteccionistes en economia.

Els liberals de Sagasta tenien el suport de les classes mitjanes urbanes i els petits propietaris rurals. Proposaven el sufragi universal masculí, més drets i llibertats, i una societat laica amb menys privilegis eclesiàstics. Economicament eren lliurecanvistes.

Malgrat aquestes diferències, ambdós partits compartien el compromís amb la monarquia, la propietat privada i el centralisme. Eren partits de "notables", no de masses.

El sistema va consolidar-se definitivament amb la mort d'Alfons XII (1885) i el Pacte d'El Pardo, que garantia l'alternança pacífica durant la regència de Maria Cristina.

💡 Per entendre-ho millor: Imagina't dos equips de futbol que juguen amb regles diferents segons qui arbitri, però que mai qüestionen que el camp sigui el mateix.

La gran mentida: frau electoral i caciquisme

El "torn pacífic" era possible gràcies a un sistema de corrupció electoral massiva conegut com a caciquisme. Els cacics eren persones influents a nivell local que controlaven els vots rurals mitjançant amenaces, suborns o favors.

Les tupinades (pucherazos) incloïen pràctiques com inscriure morts al cens electoral, comprar vots, amenaces a l'electorat i fins i tot violència. Els districtes rurals, més fàcils de manipular, tenien més pes electoral que les ciutats.

Aquest sistema funcionava independentment del tipus de sufragi. Tant amb sufragi censatari com universal, les eleccions mai no eren transparents - els resultats es decidien abans de votar.

El caciquisme va ser especialment fort a Andalusia, Galícia i Castella, zones amb més població rural i menys consciència política.

💡 Reflexió crítica: Aquest sistema garantia estabilitat política, però a costa de la democràcia real. Era una farsada institucionalitzada que funcionava.

A Catalunya: els partits dinàstics amb particularitats

Els conservadors catalans s'agrupaven entorn la Lliga de l'Ordre Social, però tenien diferències importants amb Cánovas. Tot i ser catòlics i conservadors, criticaven el centralisme excessiu per les particularitats catalanes i eren fermes proteccionistes per defensar la indústria tèxtil.

Els liberals catalans defensaven més autonomia per Cuba, el sufragi universal masculí i la reducció de la influència de l'Església. Estaven liderats per figures com Víctor Balaguer i Francesc Rius i Taulet, que va impulsar l'Exposició Universal de Barcelona de 1888.

Ambdós grups tenien els seus diaris com a altaveus: el Diari de Barcelona pels conservadors i La Vanguardia pels liberals.

Aquestes particularitats catalanes dins dels partits dinàstics ja anunciaven les tensions que més endavant portarien al sorgiment del catalanisme polític.

💡 Connexió futura: Aquestes diferències dins dels partits dinàstics catalans seran el germen del posterior nacionalisme català.

L'oposició marginada: carlins, republicans i socialistes

El sistema canovista va marginar sistemàticament l'oposició real. El carlisme, després de la seva derrota militar, es va intentar reconvertir en partit polític amb l'Acta de Loredan (1886), però va perdre força per l'aliança entre l'Estat i l'Església i l'aparició dels nacionalismes.

El republicanisme estava dividit en múltiples partits: possibilistes (moderats), progressistes (radicals), centralistes i federals. Tot i tenir òrgans de premsa influents com La Publicidad i revistes satíriques com La Campana de Gràcia, mai no van aconseguir unitat suficient per ser una alternativa real.

El socialisme va néixer amb la fundació del PSOE (1879) per Pablo Iglesias i la UGT (1888). Era fort a Madrid, Astúries i el País Basc, però feble a Catalunya, on predominava l'anarquisme.

💡 Estratègia del règim: Permetre que existissin aquests grups els legitimava, però el sistema electoral fraudulent garantia que mai no arribessin al poder.