La Renaixença i el catalanisme del segle XIX

El catalanisme va néixer al segle XIX com un moviment cultural per recuperar la llengua i cultura catalanes després de segles de repressió. Catalunya havia mantingut una personalitat pròpia malgrat els intents centralitzadors del govern espanyol.

El desenvolupament econòmic i industrial català va intensificar el sentiment diferencial respecte a la resta d'Espanya. Els catalans van començar a rebutjar el centralisme polític i la uniformització cultural imposada des de Madrid.

A finals de segle, aquest moviment cultural es va convertir en moviment polític que exigia reformes profundes: descentralització de l'Estat i autonomia per a Catalunya. El context europeu del Romanticisme i els nacionalismes va afavorir aquesta evolució.

Recorda: El català havia desaparegut com a llengua administrativa però es mantenia viu en la parla quotidiana i les tradicions populars.

La Renaixença literària i els Jocs Florals

La Renaixença literària va començar cap al 1830 per reivindicar l'ús públic del català. Tot va iniciar-se el 1833 amb l'Oda a la pàtria de Bonaventura Carles Aribau, seguida per les propostes de Joaquim Rubió i Ors per recuperar el català com a llengua culta.

Els Jocs Florals (1859) van ser clau per restaurar i difondre la literatura catalana. Eren una plataforma que premiava texts poètics en català antic i van contribuir a l'acceptació social del català com a llengua de prestigi.

Figures destacades com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà i Narcís Oller van brillar en aquests concursos. Tot i això, els Jocs estaven allunyats del català que es parlava al carrer, que les elits consideraven massa popular.

Paral·lelament va sorgir la renaixença popular, encapçalada per figures com Josep Anselm Clavé i Valentí Almirall, que defensava el català quotidià davant el català arcaic dels Jocs Florals.

Curiositat: Els "Mestres en gai saber" eren poetes que havien guanyat tres vegades als Jocs Florals i es convertien en autèntiques celebritats!

La crítica al centralisme i el federalisme

L'Estat liberal centralista va generar una forta oposició a Catalunya. Les bullangues (1835-1843) van ser revoltes populars contra les autoritats centralistes, amb episodis violents com l'incendi de fàbriques i la crema de convents.

La Jamància (1843) va ser una revolta republicana contra el centralisme madrileny que va acabar amb el bombardeig de Barcelona des de Montjuïc. Aquest episodi va marcar profundament la consciència catalana.

El Partit Republicà Democràtic Federal de Pi i Maragall va proposar un sistema de pactes entre regions per articular l'Estat. Defensava la República, la separació d'Església i Estat, i l'ampliació de drets democràtics.

El Pacte de Tortosa (1869) va voler convertir Espanya en un estat federal respectant la realitat històrica dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Malgrat els esforços, el fracàs de la Primera República va debilitar aquestes propostes.

Important: El federalisme català no buscava la independència, sinó una organització territorial que respectés les particularitats de cada regió.

Valentí Almirall i els primers partits catalanistes

Valentí Almirall va ser una figura clau del catalanisme polític. Va organitzar el Primer Congrés Catalanista (1880) amb 1.282 participants de diferents tendències per coordinar el moviment català.

El 1882 va crear el Centre Català, el primer partit exclusivament catalanista. El seu programa reivindicava la llengua, el dret civil, la divisió comarcal i el proteccionisme econòmic, però no va tenir èxit per ser massa radical per a uns i massa moderat per a altres.

El Memorial de Greuges (1885) va ser el primer manifest polític unitari del catalanisme. Denunciava el centralisme i defensava el dret civil català i el proteccionisme econòmic davant les amenaces de tractats comercials desfavorables.

Almirall va publicar Lo Catalanisme (1886), que presentava les bases ideològiques del moviment i considerava Catalunya com a motor de regeneració d'Espanya. La seva proposta va fracassar per diverses raons, inclosa la seva oposició a l'Exposició Universal de Barcelona.

Dada interessant: L'Exposició Universal de 1888 va rebre 400.000 visitants quan Barcelona només tenia 500.000 habitants!

La Lliga de Catalunya i el catalanisme tradicionalista

La Lliga de Catalunya (1887) va néixer com una escissió conservadora del Centre Català amb suport de la burgesia. Defensava l'oficialitat del català, el dret civil català i una política exclusivament catalanista.

El seu Missatge a la Reina Regent (1888) demanava autonomia real: corts pròpies, català com a llengua oficial d'ensenyament, tribunals de justícia catalans i càrrecs públics exclusivament catalans.

El vigatanisme va ser un moviment cultural catòlic liderat per Jaume Collell i Josep Morgades. Volien cristianitzar el catalanisme d'origen laic i van organitzar actes com el mil·lenari de Montserrat (1881).

Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, va defensar un catalanisme d'arrels cristianes. A La tradició catalana (1892) va explicar l'esperit de Catalunya basat en la família, la propietat i la religió, rebutjant els canvis socials moderns.

Recorda: El catalanisme no era només laic; també tenia una branca catòlica important que volia recuperar les tradicions cristianes catalanes.

La Unió Catalanista i les Bases de Manresa

La Unió Catalanista (1891) va coordinar tots els grups catalanistes comarcals amb l'objectiu de propagar idees regionalistes i donar un programa comú al moviment. Tenia suport especialment a la Catalunya rural.

Les Bases de Manresa (1892) van ser els principis fonamentals del catalanisme polític. Aquest programa de 17 articles atorgava a Catalunya plena sobirania amb competències en legislació, educació, justícia i ordre públic.

Les Bases establien que els càrrecs públics havien de ser exclusivament catalans, el servei militar seria voluntari, es restablirien les antigues institucions com les Corts, i el català seria llengua oficial.

La vinculació amb Espanya s'establiria mitjançant un pacte entre les institucions catalanes i la Corona, respectant l'autonomia catalana dins el marc espanyol.

Clau per entendre: Les Bases de Manresa van ser com la "constitució" del catalanisme, definint què volia exactament el moviment català.

El desastre del 98 i la Lliga Regionalista

El desastre del 98 va desacreditar els partits dinàstics espanyols i va obrir l'oportunitat al catalanisme d'entrar de ple en la política. La nova generació catalana estava preparada amb líders consolidats i un programa clar.

La Unió Regionalista (1899) va néixer dels intents regeneracionistes fracassats i del Tancament de caixes, protesta ciutadana contra l'augment d'impostos per pagar les despeses de la guerra de Cuba.

El Centre Nacional Català (1900) va recollir el programa de les Bases de Manresa amb líders com Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, partidaris de la participació política activa.

La candidatura dels Quatre Presidents (1901) va unir forces catalanistes i va guanyar a Barcelona amb quatre diputats regionalistes, marcant el final del sistema bipartidista de la Restauració a Catalunya.

Punt d'inflexió: A partir de 1901, la política catalana va passar a disputar-se entre republicans i catalanistes, deixant de banda conservadors i liberals espanyols.

La Lliga Regionalista i el nacionalisme basc

La Lliga Regionalista va ser el primer partit modern català amb organització eficient: afiliats, centres polítics i publicacions com La Veu de Catalunya. Les seves bases socials eren industrials, comerciants i professionals de Barcelona.

Els dirigents principals eren Francesc Cambó (president) i Prat de la Riba (ideòleg), que van recollir els sectors benestants disposats a lluitar contra el sistema corrupte i centralista.

Al País Basc, la pèrdua dels furs (1876) i la immigració massiva van generar el nacionalisme basc. Sabino Arana va ser el seu ideòleg principal, defensant la raça basca, els furs i la religió.

Arana va fundar el Partit Nacionalista Basc (1895) i va crear símbols com la Ikurriña. Inicialment independentista, va evolucionar cap a postures autonomistes que defensaven la reintegració dels furs dins l'Estat espanyol.

Comparació: Mentre el catalanisme era burgès i modernitzador, el nacionalisme basc d'Arana era més tradicionalista i rural, tot i que tots dos compartien l'oposició al centralisme.

El galleguisme i altres regionalismes

El galleguisme va ser més feble que el català i basc per la societat rural de Galícia i la manca d'una burgesia forta. O Rexurdimento va ser el seu moviment cultural de redescobriment literari, amb figures com Rosalía de Castro.

Manuel Murguía i Alfredo Brañas van començar a donar caràcter més polític al moviment, criticant l'abandonament de Galícia pels polítics espanyols. A principis del segle XX va sorgir una generació més política amb Vicente Risco i Castelao.

El valencianisme va reivindicar la llengua i cultura pròpies amb Teodor Llorent i Constantí Llombart. El 1904 es va crear València Nova, que va promoure la primera Assemblea Regionalista Valenciana.

L'aragoneisme va defensar el patrimoni cultural i el dret aragonès, amb Joaquín Costa com a figura destacada. Estava suportat per la burgesia i tenia una visió romàntica dels orígens medievals del regne.

Dada destacable: Tots aquests regionalismes compartien la reivindicació de la llengua i cultura pròpies davant l'uniformisme espanyol.

L'andalusisme i la diversitat territorial

L'andalusisme va tenir com a protagonista principal Blas Infante, que va fundar el Centro Andaluz (1916) a Sevilla per expressar la realitat cultural i social andalusa.

La Primera Assemblea regionalista de Ronda (1918) va crear els símbols andalusos: la bandera blanca i verda (colors dels imperis almohade i omeya) i l'escut que representa Hèrcules.

Infante proposava autonomia per a Andalusia i durant la Segona República va elaborar un projecte d'Estatut andalús que no va prosperar. Malauradament, va ser assassinat pels falangistes l'agost del 1936.

Aquests regionalismes demostren que el problema de la diversitat territorial d'Espanya no es limitava a Catalunya i el País Basc, sinó que afectava molts altres territoris amb identitats pròpies.

Reflexió final: La Renaixença catalana va inspirar moviments similars arreu d'Espanya, demostrant que la qüestió nacional era un problema estructural de l'Estat espanyol.