El retorn de la dinastia

Imagina't viure en una època de guerres civils constants i canvis de govern cada dos per tres. Això era exactament el que volien evitar les forces conservadores quan van planificar el retorn d'Alfons XII al tron espanyol.

Antonio Cánovas del Castillo va ser el cervell darrere de tota l'operació. Aquest politic astut va aconseguir primer que la reina Isabel II abdiqués a favor del seu fill, i després va crear el Partit Alfonsí per reunir tots els descontents amb la situació política del moment.

El pla era genial en la seva simplicitat: oferir "pau i ordre" a una societat cansada de revolucions. El Manifest de Sandhurst (1874) va ser com la carta de presentació d'Alfons XII, prometent una monarquia constitucional que combinés les tradicions catòliques amb les noves llibertats liberals.

Recorda: Cánovas va dissenyar un sistema per acabar amb els pronunciaments militars i les guerres civils que havien marcat el segle XIX espanyol.

Un programa d'autoritat i ordre

El cop d'estat de Martínez Campos va ser rebut amb alleujament pels sectors conservadors, que veien en la restauració monàrquica la solució a tots els problemes del país. Però Cánovas no volia repetir els errors del passat.

El sistema canovista es va construir sobre quatre pilars fonamentals. La Constitució de 1876 era flexible i deixava moltes qüestions obertes per a futures lleis. La Corona actuava com a àrbitre entre els partits polítics, garantint l'alternança pacífica en el poder.

Els partits dinàstics (conservador i liberal) van renunciar als pronunciaments militars, però van optar per algo encara pitjor: el frau electoral sistemàtic. L'exèrcit, mentrestant, va ser apartat de la política activa, encara que mantenint total autonomia en els seus assumptes interns.

El rei tenia poders impressionants: controlava la política exterior, podia vetar lleis, nomenar i cessar ministres, i compartia el poder legislatiu amb les Corts. Era com un president amb corona, però amb molt més poder.

Fixa't: Aquest sistema va funcionar perquè tots els actors principals van acceptar les regles del joc, encara que fossin poc democràtiques.

Constitució i conflictes

La Constitució de 1876 va intentar combinar tradició i modernitat de manera bastant hàbil. Establia la cosobirania entre les Corts i la Corona, negant el principi de sobirania nacional que tant preocupava els conservadors.

El sufragi va ser un tema conflictiu: primer van tornar al sufragi censatari (1878), limitat als ciutadans amb més recursos, i després van adoptar el sufragi universal masculí (1890). Això sí, la manipulació electoral va continuar igual.

La tercera guerra carlina va coincidir amb aquests canvis polítics. Els carlins van aconseguir algunes victòries a Catalunya, conquerint ciutats com la Seu d'Urgell, Manresa i Vic. Però la restauració borbònica els va treure gran part de la seva legitimitat.

La derrota carlina va tenir conseqüències duradores: es va abolir definitivament el règim foral, encara que es van establir els concerts econòmics (1878) que donaven certa autonomia fiscal al País Basc i Navarra.

Recorda: Els carlins van perdre la guerra, però van aconseguir mantenir alguns privilegis fiscals que arriben fins als nostres dies.

Bipartidisme i alternança en el poder

El sistema polític de la Restauració funcionava com un teatre ben assajat. Dos grans partits, el Conservador de Cánovas i el Liberal de Sagasta, es repartien el poder de manera ordenada i civilitzada.

Tots dos partits compartien els valors fonamentals: defensa de la monarquia, la Constitució, la propietat privada i la centralització de l'Estat. Les diferències eren més aviat de matís: els conservadors més tradicionals i religiosos, els liberals més reformistes i laics.

La base social era similar en ambdós casos: elits econòmiques i classe mitjana acomodada, amb més terratinents entre els conservadors i més professionals liberals entre els liberals. Eren partits de minories, però amb una xarxa d'influència que arribava arreu d'Espanya.

L'alternança funcionava gràcies al paper arbitral de la Corona. Quan un partit es debilitava, el rei cridava l'oposició a formar govern, i aquest convocava eleccions que, evidentment, sempre guanyava gràcies al control de l'aparell administratiu.

Clar i català: Era un sistema oligàrquic disfressat de democràcia, però que va donar estabilitat política a un país acostumat al caos.

Frau electoral i caciquisme

La democràcia de la Restauració era pura aparença. El frau electoral estava tan sistematitzat que sembla increïble que la gent ho acceptés, però la realitat és que molts ciutadans estaven més preocupats per sobreviure que per la política.

El sistema funcionava com una cadena de favors i coaccions. El ministre de la Governació elaborava "l'encasellat", una llista dels candidats que havien de guanyar en cada circumscripció. Moltes vegades eren "cuneros", polítics que ni tan sols coneixien la zona que suposadament representaven.

Els cacics locals eren la peça clau de tot l'engranatge. Aquestes persones o famílies poderoses controlaven els pobles i les comarques gràcies al seu poder econòmic i les seves influències polítiques. Feien de tot: des de falsificar el cens fins a coaccionar els votants.

Durant el "Parlament llarg" (1885-1890), els liberals van desenvolupar reformes importants: van abolir l'esclavitud, van autoritzar els sindicats obrers i van establir el sufragi universal masculí. Però res d'això va canviar la manipulació electoral.

Important: El caciquisme era més fort als districtes rurals, on la gent depenia econòmicament dels poderosos locals per sobreviure.

L'oposició marginada del sistema

Mentre conservadors i liberals es repartien el pastís del poder, la resta de forces polítiques quedaven relegades a un paper testimonial. El sistema estava dissenyat per integrar només els conformistes i marginar l'oposició real.

El carlisme, després de la derrota militar, va intentar reinventar-se com l'única força autènticament catòlica. Però el suport de l'Església i el Vaticà a la dinastia alfonsina va complicar molt aquesta estratègia. L'Acta de Loredan (1886) va suposar un intent de modernització ideològica.

La divisió interna va debilitar encara més els carlins. El 1888 es va produir l'escissió del sector integrista de Ramón Nocedal, que va crear un Partit Tradicionalista definit per l'antiliberalisme radical i la defensa a ultrança de la religió catòlica.

El republicanisme havia de fer front al desencís després del fracàs de la Primera República. Es va dividir en múltiples tendències: els posibilistes de Castelar (que van acceptar el joc de la Restauració), els progressistes de Ruiz Zorrilla (que van optar per la conspiració), i els federals de Pi i Margall.

Fixa't: L'establiment del sufragi universal va revitalitzar el republicanisme, però l'ascens del moviment obrer li va fer perdre part de la base social.

El republicanisme dividit

El panorama republicà era un trencaclosques de faccions que no acabaven d'entendre's. Després del fracàs de 1873, cada grup va triar una estratègia diferent per intentar sobreviure políticament.

Els més radicals, agrupats al Partido Republicano Progresista de Manuel Ruiz Zorrilla, van optar per la conspiració des de l'exili parisenc. Els pronunciaments del 1883 i 1886 van ser un fracàs absolut, demostrant que la societat espanyola no volia més aventures militars.

Els federals continuaven sent el grup més nombrós sota la influència de Francesc Pi i Margall, mentre que el republicanisme unitari es reorganitzava al voltant de Salmerón. Només els posibilistes de Castelar van acceptar jugar segons les regles de la Restauració.

El sufragi universal masculí va ser una oportunitat d'or per al republicanisme. La creació d'Unión Republicana (1893) va agrupar federals, centralistes i progressistes, aconseguint per primera vegada una minoria parlamentària rellevant.

A principis del segle XX van sorgir dos moviments republicans nous i dinàmics: el lerrouxisme a Catalunya i el blasquisme a València, que van connectar millor amb les classes populars urbanes.

Recorda: El republicanisme va perdre força quan el moviment obrer es va organitzar de manera independent amb ideologies socialistes i anarquistes.

L'obrerisme: socialisme i anarquisme

La classe obrera espanyola va triar dos camins molt diferents per lluitar contra l'explotació capitalista. Després de l'escissió de l'Associació Internacional de Treballadors, socialistes i anarquistes van desenvolupar estratègies completament oposades.

Els socialistes van apostar per la via política i l'organització sindical. Pablo Iglesias va fundar primer l'Agrupación Socialista Madrileña (1879) i després el PSOE, un partit marxista que defensava la revolució social. La UGT (1888) va combinar negociació i mobilització obrera.

L'àrea d'influència socialista era clara: Madrid, Biscaia i Astúries. A Catalunya i Andalusia tenien menys implantació, tot i que van crear agrupacions importants a Barcelona, Reus i Mataró. El 1910 van aconseguir el seu primer diputat a les Corts.

Els anarquistes rebutjaven completament la política parlamentària i defensaven l'acció revolucionària directa. La FTRE (1881) va créixer especialment a Andalusia i Catalunya, desenvolupant una intensa activitat sindical reivindicativa.

Atenció: L'onada d'atemptats anarquistes va culminar amb els processos de Montjuïc (1896), on van ser executats 5 anarquistes de 67 acusats.

Violència i anarcosindicalisme

Els atemptats anarquistes van marcar una època de terror que va afectar tota la societat espanyola. Els objectius eren clars: representants de l'Estat, la burgesia i l'Església, considerats responsables del capitalisme opressor.

La llista d'atemptats és impressionant: contra Alfons XII (1878), Martínez Campos (1893), l'assassinat de Cánovas (1897), la bomba al Liceu de Barcelona (1893) i la bomba a la processó del Corpus (1896). Cada atemptat generava una onada de repressió brutal.

Però aquesta estratègia violenta va dividir profundament l'anarquisme. Molts anarquistes veterans com Anselmo de Lorenzo, intel·lectuals com Federico Urales i amplis grups d'obrers es van manifestar contraris al terrorisme individual.

D'aquesta divisió va néixer l'anarcosindicalisme, que propugnava la necessitat de fundar organitzacions sindicals de masses per fer la revolució. Els primers fruits van ser Solidaritat Obrera (1907) a Catalunya i la CNT (1910) a nivell espanyol.

El canvi d'estratègia era radical: de l'atemptat individual a la mobilització col·lectiva, de la propaganda per l'acció al sindicat revolucionari. Aquest nou enfocament tindria molt més èxit en les dècades següents.

Reflexiona: La violència anarquista va ser contraproduent perquè va justificar la repressió i va dividir el moviment obrer quan més unitat necessitava.