La Constitució de 1876 i el sistema bipartidista

La Constitució de 1876 va ser dissenyada per durar, amb un caràcter conservador que permetia als partits governar sense haver-la de canviar constantment. Establia una declaració de drets i llibertats, però amb un enfocament conservador basat en la sobirania compartida entre les Corts i el rei.

El rei tenia un paper central: era cap de l'exèrcit, elegia el cap de govern i no responia davant les Corts. El sistema electoral podia variar segons el govern, des del vot censatari (només un 3% de la població) fins al sufragi universal masculí aprovat el 1890. La religió catòlica era oficial i l'Estat era clarament centralista.

Cánovas del Castillo va crear un bipartidisme amb el torn pacífic entre conservadors i liberals. Els conservadors defensaven el sufragi censatari i l'immobilisme social, mentre els liberals apostaven pel sufragi universal i l'ampliació de drets. Aquest sistema va marginar republicans, carlins, socialistes i catalanistes de la política oficial.

Recorda: Aquest sistema va acabar amb els pronunciaments militars, però a costa de limitar la participació política real.

El frau electoral i la crisi de 1898

El sistema no era realment democràtic. El procés començava amb l'encasellat: el Ministeri de la Governació decidia qui havia de sortir elegit abans mateix de les eleccions. Després s'aplicava el frau electoral o tupinada: manipulació del registre, compra de vots, amenaces i falsificació d'urnes.

Els cacics eren els homes més influents de cada localitat que controlaven els electors. El seu poder es basava en fer favors i agilitzar tràmits a canvi de lleialtat electoral. D'aquesta manera, conservadors i liberals sempre obtenien com a mínim el 80% dels diputats.

La crisi cubana va esclatar el 1895 quan es va reiniciar el conflicte. Malgrat enviar 200.000 soldats, Espanya no va poder derrotar els cubans. L'assassinat de Cánovas va portar Sagasta al poder, que va intentar una política de conciliació massa tardana.

El Tractat de París (1898) va suposar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines. Aquest desastre del 98 va tenir conseqüències econòmiques mixtes però va estimular els moviments nacionalistes, especialment a Catalunya i el País Basc.

Important: El 1898 marca l'inici de la crisi del sistema de la Restauració i l'auge dels nacionalismes perifèrics.

Els orígens del catalanisme polític

El catalanisme tradicionalista va trobar en Josep Torras i Bages, bisbe de Vic, un dels seus màxims representants. El 1892 va publicar "La tradició catalana", defensant que Catalunya es basava en la família, la propietat i la religió. Aquest corrent volia mantenir Catalunya dins un catalanisme cristià i tradicionalista.

La necessitat d'organitzar millor el moviment va portar a la creació de la Unió Catalanista el 1891. Era una federació de tots els grups catalanistes comarcals amb l'objectiu de propagar idees regionalistes i elaborar un programa comú. Tenia poc suport directe però gran amplitud geogràfica.

El punt feble de la Unió eren les discrepàncies entre els membres apolítics i els que volien participar en eleccions. Malgrat això, va organitzar l'assemblea de Manresa, que va produir el document més important del catalanisme primerenc.

Clau: La Unió Catalanista va ser el primer intent d'organitzar políticament el catalanisme a nivell de tot el país.

Les Bases de Manresa i la Lliga Regionalista

Les Bases de Manresa (1892) van ser el primer programa polític catalanista complet. Defensaven la plena sobirania de Catalunya, l'oficialitat del català, i el restabliment d'institucions històriques com les Corts catalanes. Les competències de l'Estat central quedaven molt limitades.

El 1899 es va crear la Unió Regionalista i el 1900 el Centre Nacional Català. Els dos grups van col·laborar el 1901 presentant la candidatura dels quatre presidents a Barcelona, liderada per Albert Rusiñol, Bartomeu Robert, Lluís Domènech i Sebastià Torres.

Malgrat el triomf dels partits dinàstics a Catalunya, la candidatura catalanista va guanyar a Barcelona. Aquest èxit va afavorir la fusió dels dos grups en la Lliga Regionalista, que va consolidar la força electoral del catalanisme amb el diari "La Veu de Catalunya".

Les victòries del 1901 van marcar una fita històrica: va ser el primer cop que candidatures "no dinàstiques" van guanyar a Barcelona, trencant el monopoli del sistema corrupte de la Restauració.

Recorda: La Lliga Regionalista va demostrar que era possible derrotar els partits dinàstics en eleccions lliures.

El reformisme dinàstic i l'oposició republicana

Davant la crisi del sistema, van sorgir intents de reformisme dins els partits dinàstics. Maura (conservador) va impulsar lleis d'administració local i electoral per acabar amb la corrupció, mentre Canalejas (liberal) va aplicar mesures anticlericals com la "Llei del candado" i va millorar les condicions dels treballadors.

Ambdós van intentar integrar el catalanisme moderat donant més autonomia als ajuntaments i aprovant lleis de mancomunitats. El proteccionisme industrial també va beneficiar Catalunya.

Paral·lelament, va aparèixer el lerrouxisme, liderat per Alejandro Lerroux. Utilitzava un discurs radical, demagògic i anticlerical que va atraure les classes populars barcelonines amb promeses com la jornada de vuit hores. Era fortament anticatalanista.

El 1908, després de separar-se d'altres republicans que s'havien acostat al catalanisme, Lerroux va fundar el Partido Republicano Radical, que es va convertir en el principal rival de la Lliga a Barcelona.

Important: Els intents de reforma van arribar massa tard per salvar un sistema ja desgastat pel frau i la corrupció.