Context i característiques generals de l'art romà

Roma va passar per tres etapes clau que van marcar el seu art: la monarquia (amb influència etrusca), la república (expansió i conquestes) i l'imperi (màxima esplendor artística). Cada període va aportar elements únics que van configurar l'art romà com el coneixem.

L'art romà es caracteritza pel seu pragmatisme i funcionalitat. No buscaven només la bellesa, sinó que volien construir per durar i impressionar. Tot estava al servei del poder: temples, estàtues, edificis públics... tot havia de transmetre la grandesa de Roma.

L'arquitectura romana va revolucionar la construcció amb materials com el formigó i el maó, creant espais interiors mai vistos abans. Van desenvolupar cinc ordres arquitectònics, combinant els tres grecs (dòric, jònic, corinti) amb dos de propis: el toscà (més simple) i el compost (barreja del jònic i corinti).

💡 Recorda: Els romans solien combinar diferents ordres en un mateix edifici, normalment el més robust a baix i el més decorat a dalt, com al Colosseu.

L'escultura romana: retrat i relleu històric

L'escultura romana va destacar especialment en dos gèneres propis: el retrat i el relleu històric. Ambdós tenien una clara funció propagandística i commemorativa que els diferenciava de l'art grec.

El retrat romà va evolucionar segons les èpoques. Durant la República era extremadament realista (influència etrusca), mostrant tots els defectes del personatge. A l'Alt Imperi es va idealitzar una mica però sense perdre els trets individuals. Al Baix Imperi es va tornar més esquemàtic i rígid.

El relleu històric era la gran aportació romana a l'escultura. Servien per narrar gestes militars i glorificar emperadors en monuments commemoratius. Utilitzaven diferents altures de relleu per crear perspectiva: figures principals en primer pla amb alt relleu, secundàries amb relleu mitjà o baix.

💡 Curiositat: Els escultors romans sovint eren grecs esclavitzats que combinaven la seva tècnica amb el gust romà pel realisme.

Tècniques i evolució de l'escultura

L'evolució del retrat romà reflecteix els canvis polítics i socials de l'imperi. A la República, els retrats eren duríssims i realistes, mostrant fins i tot les arrugues més pronunciades. Això venia de la tradició etrusca de fer màscares funeràries de cera.

Durant l'Alt Imperi, amb Augustus, es va introduir cert idealisme grec però mantenint sempre els trets individuals del personatge. És l'època del famoso August de Prima Porta i el retrat eqüestre de Marc Aureli.

Al Baix Imperi l'art es va tornar més antinaturalista: formes simplificades, ulls massa grans, expressions rígides. Aquest estil hieràtic preparava ja el camí cap a l'art medieval cristià.

L'ús del trepanat (perforació de la pedra) va permetre crear efectes de clarobscur espectaculars, especialment en cabells i barbes, donant més expressivitat als rostres.

💡 Tècnica clau: El trepanat va revolucionar l'escultura romana, permetent jocs de llum i ombra impossibles abans.

El Colosseu: símbol de l'enginyeria romana

El Colosseu o Amfiteatre Flavi és probablement l'edifici romà més famós del món. Construït entre el 72 i el 80 dC, podia acollir fins a 50.000 espectadors per veure lluites de gladiadors i caceres de feres.

La seva estructura és genial: planta el·líptica amb quatre nivells, cada un amb un ordre arquitectònic diferent (del més robust a baix al més decoratiu a dalt). Els 80 arcs de cada pis permetien una circulació fluida dels espectadors través dels vomitoris (passadissos de sortida).

Sota l'arena hi havia un complex subsòl amb cel·les per a les feres i sistemes per inundar l'espai i recrear batalles navals. Un tendal protector es desplegava des de l'àtic per cobrir els espectadors del sol.

El Colosseu era entreteniment gratuït per al poble, però també propaganda política: l'emperador mostrava la seva generositat i poder decidint la vida o mort dels gladiadors amb el polze.

💡 Sabies que: El nom "Colosseu" ve d'una estàtua gegant de 40 metres de Neró que hi havia al costat!

El Panteó: la cúpula perfecta

El Panteó de Roma representa la màxima perfecció de l'enginyeria romana. Reconstruït per l'emperador Adrià entre el 118-128 dC, combina un pòrtic clàssic amb una innovadora sala circular coberta per una cúpula hemisfèrica.

L'entrada es fa per un impressionant pòrtic octàstil amb columnes de granit que sostenen un frontó triangular. Però la meravella està a l'interior: una sala circular de 43 metres d'altura i diàmetre, il·luminada només per un òcul de 9 metres al centre de la cúpula.

Els cassetons de la cúpula no són només decoratius: alleggereixen el pes i creen un efecte visual que fa semblar l'espai encara més gran. El sistem de descàrrega del pes mitjançant pilars i contraforts integrats al mur va ser revolucionari.

El Panteó era un temple dedicat a tots els déus romans. L'interior simbolitzava el cosmos: els set absis per les divinitats planetàries i la cúpula com la volta celeste, amb l'òcul representant el Sol.

💡 Llegat: Brunelleschi va estudiar el Panteó per construir la cúpula de la catedral de Florència al Renaixement!

L'aqüeducte de les Ferreres: enginyeria al servei de la ciutat

L'aqüeducte de les Ferreres, conegut popularment com el "Pont del Diable", és el monument romà més important de Catalunya. Construït a la primera meitat del segle I dC per abastir d'aigua la colònia romana de Tarraco (Tarragona).

Aquesta impressionant obra d'enginyeria té 217 metres de longitud i 26 d'altura màxima. Consta de dues fileres d'arcades superposes: 11 arcs a la part inferior i 25 a la superior, tots de mig punt i construïts amb carreus locals sense cap aglutinant.

L'aqüeducte portava aigua des de Puigdelfí fins a Tarragona, aprofitant els desnivells naturals del terreny. L'aigua circulava per un canal (specus) de 80 cm d'amplada que originàriament estava cobert, i arribava al castellum aquae on es depurava i distribuïa per tota la ciutat.

Va funcionar fins a l'edat mitjana i la seva llegenda popular diu que el va construir el diable en una nit, però l'astut constructor el va enganyar fent beure primer de l'aigua a un ase!

💡 Innovació tècnica: Aquest va ser un dels primers intents d'usar pilars centrals per reforçar estructures de doble arcada.