El regnat de Carles IV i l'inici de la crisi (1788-1808)

Carles IV tenia un caràcter dèbil i va confiar el govern a Manuel Godoy, el seu valent més important. Quan esclata la Revolució Francesa el 1789, Espanya tanca les fronteres per evitar que entrin idees revolucionàries que poguessin desestabilitzar la monarquia absolutista.

La situació es complica amb diverses guerres. Primer, la Guerra Gran (1793-1795) contra França, on Espanya perd i es veu obligada a signar la Pau de Basilea, convertint-se en aliada francesa. Després ve la Guerra Angloespanyola (1796-1809), on França convenç Espanya per lluitar contra Gran Bretanya.

El Tractat de Fontainebleau (1807) permet a les tropes franceses travessar la Península per envair Portugal. Però Napoleó aprofita l'ocasió per ocupar ciutats espanyoles. El Motí d'Aranjuez enfronta Ferran VII contra el seu pare Carles IV, però Napoleó els convoca a Baiona i acaba imposant el seu germà Josep I Bonaparte com a rei d'Espanya.

Recorda: Aquest període marca l'entrada de les idees liberals a Espanya, encara que sigui per força.

La Guerra del Francès i la divisió dels espanyols (1808-1814)

El 2 de maig de 1808 esclata la revolta a Madrid contra la invasió francesa. L'endemà ve la brutal repressió amb els famosos afusellaments del 3 de maig, immortalitzats per Goya. Aquesta resistència marca l'inici d'una guerra que dividirà la societat espanyola.

La població es divideix en tres grups clars. Els afrancesats recolzen Josep I Bonaparte perquè creuen que pot modernitzar Espanya amb valors liberals. Els absolutistes volen Ferran VII i mantenir la monarquia absolutista tradicional. Els liberals també volen Ferran VII, però amb un estat liberal amb parlament, constitució i divisió de poders.

La resistència s'organitza a través de la Junta Central, la guerrilla popular i l'exèrcit convencional amb ajuda anglesa. Les ciutats com Saragossa i Girona resisteixen heroicament els setges francesos. La guerra de guerrilles es fa famosa, encara que França domina militarment.

Curiositat: Napoleó ha de retirar tropes d'Espanya per la desastrosa campanya de Rússia, facilitant la victòria espanyola.

Les Corts de Cadis i la primera Constitució (1810-1814)

Mentre els francesos ocupen gran part d'Espanya, els liberals es reuneixen a Cadis (una de les poques ciutats lliures) per crear una constitució. Volen assegurar-se que quan torni Ferran VII hagi de governar amb limitacions constitucionals, no com un rei absolutista.

Les juntes revolucionàries representen diferents regions i treballen per guanyar la guerra contra França. Paral·lelament, elaboren la legislació que transformarà Espanya. Catalunya es divideix en departaments francesos, mostrant com Napoleó vol reestructurar completament el país.

Quan acaba la guerra amb el Tractat de Valençay (1813), Napoleó retorna la corona a Ferran VII. Però el mal ja està fet: les idees liberals han arrelat a Espanya i l'exèrcit està dividit entre liberals i absolutistes. Les guerrilles, que havien lluitat contra els francesos, ara s'integren a l'exèrcit regular.

Punt clau: Aquesta guerra introdueix definitivament el liberalisme a Espanya i crea la mentalitat constitucional.

La Constitució de 1812: "La Pepa"

El 19 de març de 1812 neix "La Pepa", la primera constitució liberal espanyola. Estableix la sobirania nacional (el poder resideix en el poble, no en el rei) i crea una monarquia parlamentària moderada on el rei governa però no mana.

Els principis fonamentals inclouen drets amplis i llibertats (vida, llibertat, expressió), sufragi universal masculí per homes majors de 25 anys (indirecte), i la divisió dels tres poders: legislatiu (Corts unicamerals), executiu (rei com a cap de govern) i judicial (tribunals amb codis únics).

Altres mesures revolucionàries: defensa de la religió catòlica però abolició de la Inquisició, creació de la milícia nacional, supressió de jurisdiccions feudals, llibertat econòmica i inici de la desamortització. Tot això representa una ruptura total amb l'Antic Règim.

La constitució té una vigència accidentada: derogada per Ferran VII el 1814, recuperada durant el trienni liberal (1820-1823), i influeix en altres constitucions americanes i europees.

Important: "La Pepa" marca l'inici de la revolució liberal espanyola, encara que la seva aplicació serà complicada.

El govern de Ferran VII: absolutisme i liberal (1814-1833)

Quan torna Ferran VII, tant liberals com absolutistes l'esperen com "El desitjat". Però 69 diputats absolutistes li lliuren el Manifest dels Perses, demanant-li abolir la Constitució. El rei restaura l'absolutisme amb el Decret de València (4 maig 1814), anul·lant tota la legislació de Cadis.

Durant el sexenni absolutista (1814-1820) es restaura la Inquisició, la Mesta, els gremis i el règim senyorial. Hi ha gran repressió contra els liberals: exilis, arrests i execucions. Els liberals es refugien en lògies maçòniques i societats secretes per evitar la persecució.

El govern de Ferran VII és desastrós: guerra d'independència de les colònies americanes, mal govern influenciat per camarilles, inestabilitat política i fallida de la Hisenda. Els liberals organitzen continus pronunciaments militars per recuperar el règim liberal.

Finalment, Rafael del Riego triomfa a Cabezas de San Juan (1820), obligant Ferran VII a jurar la Constitució de 1812 i iniciant el trienni liberal.

Recorda: Aquest període mostra la inestabilitat constant entre absolutisme i liberalisme que caracteritzarà tot el segle XIX espanyol.

El trienni liberal i la dècada ominosa (1820-1833)

Durant el trienni liberal (1820-1823), Ferran VII jura la Constitució i tornen els exiliats. Es restableixen les reformes: llibertat per presos polítics, Milícia Nacional i abolició de la Inquisició. Sorgeix la premsa lliure i les societats patriòtiques vinculades a la maçoneria.

Els liberals es divideixen en moderats (1820-1822) que volen drets restringits i sufragi censatari, i exaltats (1822-1823) que defensen drets amplis i sufragi universal masculí. Tots comparteixen la defensa de la constitució, eleccions i separació de poders.

La Santa Aliança envia els Cent Mil fills de Sant Lluís (1823) que derroten els liberals amb poca resistència. Es restaura l'absolutisme, es deroga la constitució, s'executa Riego i només queden les Filipines i Cuba com a colònies importants.

La dècada ominosa (1823-1833) combina repressió política amb reformes administratives. López Ballesteros reforma la Hisenda, es creen els primers pressupostos de l'Estat i el Consell de Ministres. Però els sectors ultraconservadors critiquen el rei, provocant revoltes com la guerra dels malcontents (1827), precedent del carlisme.

Punt clau: Malgrat la repressió, aquest període consolida la divisió entre progressistes i moderats dins el liberalisme espanyol.

El problema successori i l'esclat del carlisme

Quan mor Ferran VII, el problema successori esclata violentament. El rei havia canviat la llei sàlica mitjançant la pragmàtica sanció perquè pogués regnar la seva filla Isabel II. Però Carles Maria Isidre, germà del rei, no accepta aquesta decisió i reclama el tron.

La societat es divideix clarament. Els carlins tenen el suport dels absolutistes (que ja anaven contra Ferran VII), del clergat, la noblesa rural i especialment dels pagesos. Sota el feudalisme, els camperols conservaven el 70% dels beneficis després de pagar al senyor feudal.

Els cristins o isabellins compten amb el suport de l'exèrcit, la burgesia, les classes populars urbanes i les zones industrials. Defensen un estat liberal que beneficia el desenvolupament econòmic i industrial, especialment a Catalunya i Madrid.

El conflicte també té una dimensió territorial: la Corona d'Aragó i Navarra recolzen els carlins perquè els prometen recuperar els furs (lleis pròpies), mentre Castella roman isabelina perquè ja li convenen les lleis castellanes imposades pels Borbons.

Recorda: Aquest conflicte definirà la política espanyola durant dècades, enfrontant tradició i modernitat.

Les Guerres Carlines i la divisió territorial

Les Guerres Carlines se centren en zones rurals del País Basc, Catalunya i el Maestrat. Ramon Cabrera, conegut com el "Tigre del Maestrat", es converteix en el general carlí més famós per la seva duresa militar. La boina vermella es converteix en el símbol dels carlins.

La Primera Guerra Carlina inclou l'Expedició Reial, un recorregut per agrupar tropes i intentar invadir Madrid per destituir la Reina. Però el conflicte acaba amb el Pacte de Bergara, on una part dels carlins (que no veuen futur a la guerra) es rendeixen i pacten la pau amb Espartero.

Aquest pacte permet que els carlins rendits s'integrin a l'exèrcit i que els bascos conservin els seus furs. Els carlins que no accepten el pacte marxen a l'exili per evitar l'empresonament. La pau temporal no durà gaire.

La Tercera Guerra Carlina coincideix amb l'exili d'Isabel II i el període de la monarquia d'Amadeu I i la I República. Catalunya, País Basc i Navarra tornen a aixecar-se, però aquesta vegada perden definitivament i els seus privilegis són abolits.

Important: Les Guerres Carlines mostren la resistència de les zones rurals i forals als canvis liberals i centralitzadors.

Conceptes clau del liberalisme i el carlisme

Per entendre aquest període cal dominar conceptes fonamentals. El foralisme significa que la Monarquia Hispànica dels Austrias governava de forma federal: malgrat tenir el mateix rei, cada estat tenia les seves pròpies lleis i parlament. Els Borbons van centralitzar tot amb les lleis de Castella.

Una constitució és el manual de l'estat que explica com s'ha de governar i els drets dels ciutadans. Si les lleis les fa el rei, es diu carta atorgada. Un estat fural respecta les lleis de cada territori, mentre un estat federal està format per diferents estats amb autonomia.

Els carlins defensen "Déu, Pàtria, Furs, Rei": religiosos, defensors dels diferents estats, normativa basada en la tradició i lleialtat a Carles Maria Isidre. Aquesta ideologia s'oposa frontalment al liberalisme centralitzador i secular.

La divisió territorial és clara: les zones industrials i urbanes recolzen el liberalisme perquè els beneficia econòmicament, mentre les zones rurals i tradicionals prefereixen el carlisme perquè manté les seves estructures socials i econòmiques tradicionals.

Clau: Entendre aquests conceptes és fonamental per comprendre la política espanyola del segle XIX.

La regència de Maria Cristina i l'evolució liberal (1833-1840)

Després de la mort de Ferran VII, la seva vídua Maria Cristina inicia una regència de transició amb una guerra civil de fons. Curiosament, els liberals es converteixen en centralistes (defensant la llibertat econòmica i l'estat de dret), mentre els carlins es posicionen com a absolutistes descentralitzats.

El primer govern de Cea Bermúdez és molt conservador i absolutista, però fa la important divisió provincial de Javier de Burgos, vigent fins als nostres dies. Aquesta organització territorial substitueix l'antic sistema foral per províncies uniformes.

Maria Cristina decideix confiar el govern al liberal Martínez de la Rosa, qui promulga l'Estatut Reial (una carta atorgada). No reconeix la separació de poders ni la sobirania nacional, estableix un sufragi molt restringit i crea unes corts elitistes.

El parlament està format pels pròcers (Grandes de España amb càrrec hereditari i vitalici) i els procuradors (elegits per sufragi censatari molt restringit: només qui té una renda superior als 12.000 rals, el 5% de la població). Tenen dret a deliberació i petició, i aproven lleis i impostos.

Evolució: Aquest sistema representa un pas intermedi entre l'absolutisme i el liberalisme complet, mostrant la gradual transformació política d'Espanya.