Orígens i Consolidació del Catalanisme

Imagina't viure en una època on la teva llengua materna no és oficial però tothom al carrer la parla. Això és el que va passar a Catalunya al segle XIX amb el castellà com a llengua oficial i el català relegat a l'àmbit familiar.

La Renaixença va ser el primer pas per canviar aquesta situació. Aquest moviment cultural va començar amb obres com "La pàtria" de Bonaventura Carles Aribau i va créixer fins a reunir intel·lectuals que volien recuperar la literatura, història i folklore catalans. Els Jocs Florals (1858) van ser clau per crear un model de llengua literària culta.

El catalanisme va evolucionar ràpidament cap a la política. Valentí Almirall va ser el primer a teoritzar sobre les raons del catalanisme polític: les diferències entre una Catalunya industrial i moderna i una Espanya agrària i centralista. Va crear el Centre Català (1882) i va escriure el Memorial de Greuges, considerat el primer manifest polític unitari del catalanisme.

💡 Recorda: La Renaixença no va ser només literatura, va ser el primer pas cap a la consciència nacional catalana.

Consolidació del Moviment Catalanista

El catalanisme va créixer i es va diversificar en diferents corrents. D'una banda, hi havia el catalanisme tradicionalista liderat per figures com Josep Torras i Bages, que defensava valors cristians i tradicionals. De l'altra, sorgien propostes més polítiques i reivindicatives.

La Unió Catalanista (1891) va ser fonamental per unir tots els grups catalanistes sota un programa comú. El seu gran èxit van ser les Bases de Manresa (1892), un document revolucionari que reclamava la plena sobirania de Catalunya, l'oficialitat del català i el restabliment de les institucions catalanes.

Aquestes bases van ser com una constitució catalana avant la lettre. Tot i que els membres de la Unió eren apolítics, van aconseguir despertar la consciència d'autogovern en amplis sectors de la societat catalana.

💡 Recorda: Les Bases de Manresa van ser el primer programa polític complet del catalanisme modern.

El Salt a la Política Electoral

El desastre del 98 ho va canviar tot. La derrota contra Estats Units va desprestigiar els partits dinàstics espanyols i va obrir una finestra d'oportunitat per al catalanisme polític. Era el moment perfecte per passar de la teoria a l'acció electoral.

Van sorgir dos grups clau: la Unió Regionalista (amb molt suport d'industrials i comerciants) i el Centre Nacional Català (amb dirigents experts en política). La seva fusió va crear la Lliga Regionalista, que va presentar la famosa "candidatura dels quatre presidents".

El 1901 van aconseguir onze regidors a Barcelona. Per primera vegada, candidatures no dinàstiques guanyaven eleccions importantes! A partir d'aquell moment, la política catalana ja no va passar per conservadors i liberals espanyols, sinó per republicans i catalanistes.

💡 Recorda: El 1901 marca l'inici real del catalanisme com a força electoral majoritària a Catalunya.

La Restauració Borbònica

Després del caos del Sexenni Democràtic, Espanya necessitava estabilitat. Cánovas del Castillo va dissenyar un sistema aparentment perfecte: la Restauració Borbònica amb Alfons XII com a rei (1874). L'objectiu era acabar amb les intervencions militars i els enfrontaments polítics constants.

El sistema es basava en el bipartidisme i l'alternança pacífica entre el Partido Liberal-Conservador de Cánovas i el Partido Liberal-Fusionista de Sagasta. La Constitució de 1876 era prou flexible per adaptar-se als dos partits sense haver de ser canviada constantment.

Tots dos partits coincidien en allò fonamental: defensa de la monarquia, la propietat privada i un estat unitari i centralista. El torn dinàstic funcionava com un rellotge: quan un govern es desgastava, l'altre agafava el poder de manera "pacífica".

El Pacte d'El Pardo (1885) va garantir la continuïtat del sistema després de la mort d'Alfons XII, amb el suport a la regent Maria Cristina.

💡 Recorda: La Restauració va funcionar durant dècades, però a costa de marginar republicans, socialistes i nacionalistes.

El Frau Electoral i la Qüestió Colonial

La "perfecció" del sistema de la Restauració amagava un secret brut: el frau electoral sistemàtic. El caciquisme controlava el vot rural mitjançant favors i amenaces, mentre que les tupinades falsejavaven directament els resultats. L'encasellat era la guinda del pastís: el Ministeri de la Governació decidia qui havia de guanyar abans mateix de les eleccions.

Aquest sistema marginava completament republicans, socialistes i nacionalistes, que malgrat tenir suport popular, mai podien formar govern. Els republicans van optar pel retraïment electoral i van crear una xarxa d'ateneus i casinos per mantenir viva la flama democràtica.

Cuba era la joia de la corona colonial espanyola. Les plantacions d'exportació generaven enormes beneficis, però els aranzelós obligaven l'illa a comprar productes espanyols cars. Això va generar un descontentament creixent que va explotar el 1895 amb el Grito de Baire.

La guerra va ser un desastre. Els soldats espanyols morien més per malalties tropicals que per combat, i quan Estats Units va intervenir amb el pretext de l'explosió del Maine, la derrota va ser fulminant.

💡 Recorda: El 1898 no només va ser la pèrdua de les colònies, va ser la fi del mite de l'imperi espanyol.

El Desastre del 98 i les seves Conseqüències

La derrota contra Estats Units va ser molt més que una pèrdua territorial: va ser un trauma col·lectiu que va sacsejar tota la societat espanyola. El Tractat de París (1898) va cedir Cuba, Puerto Rico i Filipines als americans, deixant Espanya sense imperi i sense prestigi internacional.

El desastre del 98 va tenir quatre grans conseqüències. La crisi econòmica va ser menor del que s'esperava, però la crisi política i moral va ser devastadora. Espanya va quedar vista com una "nació moribunda" amb un exèrcit ineficaç i polítics incompetents.

D'aquesta crisi van néixer moviments regeneradors: el regeneracionisme reclamava renovar la vida política, la Generació del 98 reflectia el pessimisme intel·lectual, i el catalanisme es va consolidar com una alternativa real al sistema.

💡 Recorda: Paradoxalment, la gran derrota espanyola va ser l'oportunitat del catalanisme per entrar en la política de debò.

La Fallida del Sistema i l'Oposició

Després del desastre, els governs van intentar reformes regeneracionistes. Francisco Silvela primer i després Antonio Maura van provar de crear una "revolució des de dalt" per acabar amb el caciquisme i modernitzar l'estat. Maura va intentar integrar el catalanisme donant més autonomia a ajuntaments i diputacions.

Els liberals també van tenir el seu reformista: José Canalejas va aprovar la Ley del Candado (limitant els ordes religiosos) i va millorar les condicions laborals. Però el seu assassinat el 1912 va posar fi a l'etapa regeneracionista.

L'oposició es va enfortir notablement. El republicanisme controlava les zones urbanes, amb figures com Alejandro Lerroux a Barcelona, que utilitzava un discurs radical i anticlerical. Els socialistes del PSOE van créixer amb la Conjunción Republicanosocialista, i els nacionalismes basc i gallec també van guanyar força.

L'obrerisme anarquista va protagonitzar conflictes importants com la vaga de La Canadenca (1919), que va deixar Barcelona sense electricitat durant dos mesos però va aconseguir la jornada de vuit hores.

💡 Recorda: Els intents de reforma van fracassar perquè no van atacar l'arrel del problema: el frau electoral sistemàtic.

Crisi Final: Guerra del Marroc i Setmana Tràgica

Després de perdre l'imperi americà, Espanya va buscar compensació al Marroc. La Conferència d'Algesires va concedir a Espanya el protectorat del Rif, però les tribus berbers van resistir amb atacs continuats. Per defensar Melilla, el govern va mobilitzar reservistes, molts d'ells pares de família de les classes populars.

Això va provocar la Setmana Tràgica (1909) a Barcelona. Les protestes contre la guerra injusta van degenerar en una revolta popular amb barricades al carrer i la crema de més de 80 establiments religiosos. El sistema de quintas era profundament injust: només anaven a la guerra els fills de les famílies humils que no podien pagar el rescat.

La repressió va ser brutal: centenars de detinguts, 1500 sotmesos a consells de guerra i 17 condemnes de mort. La caiguda de Maura va mostrar que el sistema de la Restauració ja no controlava la situació.

Els incidents del Cu-Cut! (1905) havien mostrat ja la tensió entre l'exèrcit i el catalanisme. La resposta catalana va ser Solidaritat Catalana, una coalició que va aconseguir 41 dels 44 escons catalans el 1907.

💡 Recorda: La Setmana Tràgica va demostrar que el "poble" ja no acceptava les decisions arbitràries del poder.

La Mancomunitat: Primer Pas cap a l'Autogovern

De les cendres de Solidaritat Catalana va néixer la Mancomunitat de Catalunya (1914), presidida per Enric Prat de la Riba. Era la unió de les quatre diputacions catalanes i el primer òrgan administratiu català des de 1714. Pot semblar poc, però era revolucionari per l'època.

La Mancomunitat tenia dues grans direccions: crear infraestructures modernes per potenciar l'economia i fomentar la llengua i cultura catalanes. Van millorar carreteres, sistemes de comunicació i van crear escoles tècniques per modernitzar l'agricultura i la ramaderia.

En l'àmbit cultural van ser encara més ambiciosos: van crear l'Institut d'Estudis Catalans, la Junta de Museus, el servei de Conservació de Monuments i biblioteques populars per tot el territori. Era un projecte nacional en miniatura.

Tot i les limitacions pressupostàries i competencials, la Mancomunitat va demostrar que Catalunya podia autogovernant-se eficaçment. Va ser el precedent directe de la Generalitat republicana.

💡 Recorda: La Mancomunitat va ser molt més que una institució administrativa: va ser la primera expressió moderna del govern català.