L'imperialisme del segle XIX va ser un fenomen complex que va transformar el món modern.
Les causes econòmiques de l'imperialisme al segle XIX van ser diverses i profundes. La Revolució Industrial va crear la necessitat de nous mercats i matèries primeres, empenyent les potències europees a expandir-se territorialment. Els excedents de capital van buscar noves oportunitats d'inversió en territoris d'ultramar, mentre que la sobreproducció industrial requeria nous consumidors. El desenvolupament del capitalisme financer va impulsar la cerca de recursos naturals i mà d'obra barata en altres continents.
Els tipus de colònies en el nou imperialisme es poden classificar en tres categories principals: colònies d'explotació, on es buscava principalment l'extracció de recursos; colònies de poblament, destinades a rebre emigrants de la metròpoli; i protectorats, que mantenien una aparença d'autonomia però estaven controlats efectivament per la potència colonial. La política d'imperialisme de les potències europees va variar segons el país. Gran Bretanya va adoptar un "imperialisme lliurecanvista" centrat en el control comercial i marítim. França va desenvolupar un model més centralitzat i administratiu, mentre que Alemanya, arribada tard a la cursa colonial, va buscar establir un "lloc sota el sol" mitjançant una política més agressiva. Bèlgica, tot i ser un país petit, va aconseguir establir un important imperi colonial al Congo, mentre que Portugal i Holanda van mantenir les seves possessions històriques adaptant-les al nou context imperial.
Aquest període va tenir conseqüències duradores que encara avui són visibles en les relacions internacionals, l'economia global i les estructures socials de molts països. La industrialització, el desenvolupament del comerç internacional i l'establiment de xarxes globals de transport i comunicació són llegats directes d'aquesta època. També va establir patrons de dependència econòmica i cultural que van influir en el desenvolupament posterior de les regions colonitzades.
