Teories de Bohr i Quàntica
Bohr (1913) va solucionar el problema d'estabilitat proposant que els electrons només poden estar en òrbites específiques amb nivells d'energia determinats. Quan salten entre nivells, emeten o absorbeixen fotons.
Aquest model explicava perfectament l'espectre de l'hidrogen, però fallava amb àtoms més complexos. Aquí va arribar la teoria quàntica-ondulatòria de Schrödinger (1926).
Schrödinger va establir que els electrons es comporten com ones i partícules alhora. En lloc d'òrbites fixes, va proposar els orbitals: zones de probabilitat on podem trobar els electrons. Heisenberg va afegir que és impossible conèixer la posició i velocitat exactes d'un electró.
Aquesta teoria moderna utilitza quatre números quàntics (n, l, m, s) per descriure completament cada electró.
💡 Concepte clau: Els orbitals són com "núvols de probabilitat" on és més probable trobar els electrons.