Mecanismes d'Eficàcia i Regulació Enzimàtica

Per què els enzims funcionen tan bé? Hi ha quatre trucs genials que fan que siguin súper eficients. La compartimentació cel·lular agrupa els enzims en zones concretes perquè estiguin més concentrats i treballin millor junts.

Les reaccions en cascada són com un efecte dòmino: el producte d'una reacció activa l'enzim de la següent, creant una cadena súper ràpida. Els complexos multienzimàtics van un pas més enllà i posen tots els enzims junts, com una cadena de muntatge perfecta.

La regulació enzimàtica funciona amb tres mecanismes principals: activació, inhibició i alosterisme. L'activació enzimàtica permet que enzims inactius es posin en marxa quan arriba un activador (com ions Mg²⁺ o Ca²⁺) que es fixa fora del centre actiu.

Recorda: El propi substrat pot actuar com a activador, activant la seva pròpia metabolització quan apareix!

La inhibició enzimàtica pot ser irreversible (l'enzim es desnaturalitza per sempre) o reversible. En la inhibició competitiva, l'inhibidor competeix amb el substrat pel centre actiu. En la no competitiva, l'inhibidor es fixa en un altre lloc i canvia la forma de l'enzim.

Alosterisme i Introducció al Catabolisme

Les enzims alostèriques són les més sofisticades del cos. Tenen diverses subunitats i poden adoptar dos estats: estat R (alta afinitat pel substrat) i estat T (baixa afinitat). El genial és l'efecte cooperatiu: quan s'activa una subunitat, s'activen totes les altres instantàniament.

La seva gràfica de velocitat vs concentració té forma de S (sigmoidea), molt diferent dels altres enzims. Això permet una regulació súper ràpida amb pocs activadors o inhibidors.

El catabolisme són totes les reaccions que trencan molècules grans per obtenir energia. És com desarmar un Lego gegant per tenir peces més petites i energia útil. Té tres objectius clars: conseguir energia per formar ATP, obtenir poder reductor (coenzims) i produir precursors metabòlics.

Consell: Per esquematitzar rutes metabòliques, sempre apunta: precursors, lloc de la ruta i rendiment energètic!

Hi ha dues formes de fer catabolisme: respiració (oxidació completa amb O₂) i fermentació (oxidació incompleta sense O₂). L'ATP es pot sintetitzar de tres maneres: fosforilació a nivell de substrat, fosforilació oxidativa i fotofosforilació.

Glucòlisi i Fermentacions

La glucòlisi és la ruta universal que tots els éssers vius fem servir per trencar la glucosa. És com el primer pas obligatori: una glucosa es converteix en dos piruvats, sempre igual, tinguis oxigen o no.

El procés té dues fases clares. Primer s'activa la glucosa gastant 2 ATPs $com invertir diners per guanyar-ne més després$. Després ve la fase de pagament: es formen 4 ATPs i 2 NADH, amb un benefici net de 2 ATPs per glucosa.

Les fermentacions són el pla B quan no hi ha oxigen. Comencen amb glucòlisi, però després el piruvat no va a les mitocòndries, sinó que es transforma per regenerar el NAD⁺ que necessitem per continuar.

En la fermentació làctica, el piruvat es converteix directament en lactat (això passa als teus músculs quan fas exercici intens). En la fermentació alcohòlica, el piruvat perd CO₂ i es converteix en etanol (així fan el vi i la cervesa).

Recorda: Les fermentacions només donen 2 ATPs per glucosa, molt menys que la respiració!

Ambdues fermentacions regeneren NAD⁺ per poder continuar la glucòlisi. És la diferència entre tenir una mica d'energia o no tenir-ne cap.

Respiració Aeròbia: Cicle de Krebs i Fosforilació Oxidativa

Quan tens oxigen, el piruvat entra a les mitocòndries per completar la seva oxidació. Primer es converteix en acetil-CoA perdent CO₂ i guanyant NADH. Aquest acetil-CoA és la moneda universal que entra al cicle de Krebs.

El cicle de Krebs és una màquina perfecta que funciona a la matriu mitocondrial. Cada acetil-CoA dona dues molècules de CO₂, tres NADH, un FADH₂ i un GTP (convertible en ATP). És una via anfibòlica perquè serveix tant per degradar com per construir molècules.

La fosforilació oxidativa és on es fa la pasta de veritat. Els NADH i FADH₂ cedeixen electrons a la cadena transportadora, que està organitzada en quatre complexos a la membrana interna mitocondrial.

Clau: Cada NADH dona 3 ATPs i cada FADH₂ dona 2 ATPs en condicions ideals!

Els complexos bombegen H⁺ cap a l'espai intermembranós, creant un gradient electroquímic $la força protó-motriu$. Quan els H⁺ tornen a entrar per les ATPases, aquesta energia es converteix en ATP. És com una presa hidroelèctrica molecular.

El rendiment total és impressionant: 38 ATPs per glucosa (tot i que en algunes cèl·lules són 36 pel cost del transport).

Anabolisme i Fotosíntesi

L'anabolisme és tot el contrari del catabolisme: construir molècules complexes gastant energia. És com muntar un Lego gegant necessitant instruccions, peces i energia. Usa l'ATP i el poder reductor que es va obtenir en el catabolisme.

Segons com obtenen energia i matèria, els éssers vius es classifiquen en: fotoautòtrofs (plantes, usen llum i CO₂), quimioautòtrofs (alguns bacteris), fotoheteròtrofs i quimioheteròtrofs (animals, fungis).

La fotosíntesi té dues fases complementàries. La fase lumínica (als tilacoides) és catabòlica: captura energia lluminosa i produeix ATP i NADPH trencant aigua. La fase oscura (a l'estroma) és anabòlica: usa aquest ATP i NADPH per fabricar glucosa a partir de CO₂.

Curiositat: La clorofila i els carotenoides capturen diferents longituds d'ona per aprofitar millor la llum!

Els fotosistemes són com panells solars biològics. El PSI i PSII treballen junts en el flux electrònic acíclic per produir ATP i NADPH. Quan cal més ATP, funciona el flux cíclic que només fa ATP.

La fotofosforilació funciona igual que a les mitocòndries: els electrons mouen H⁺ creant un gradient que les ATPases usen per fer ATP.

Cicle de Calvin i Factors de la Fotosíntesi

El cicle de Calvin és el motor que converteix CO₂ en glucosa a l'estroma dels cloroplastos. La RUBISCO (l'enzim més abundant del planeta) fixa el CO₂ a la ribulosa-1,5-bisfosfat per començar el procés.

El cicle té tres fases: fixació del CO₂, reducció amb NADPH i regeneració dels acceptors amb ATP. Per fer una glucosa cal repetir el cicle 6 vegades, gastant 12 NADPH i 18 ATP. És car energèticament, però és l'única manera de capturar carboni de l'atmosfera.

Diversos factors afecten la fotosíntesi. La intensitat lumínica i les diferents longituds d'ona determinen quanta energia es pot capturar. Els períodes de llum i foscor també influeixen perquè les plantes estan adaptades als cicles diaris.

Important: Quan puја l'O₂, baixa l'eficàcia per la fotorespiració, un procés que competeix amb la fotosíntesi!

La concentració de CO₂ és clau: més CO₂ significa més fotosíntesi fins que la RUBISCO es satura. La temperatura accelera les reaccions fins que fa massa calor i es desnaturalitzen els enzims.

La humitat també compte: si l'aire és sec, els estomes es tanquen per no perdre aigua, però això impedeix que entri CO₂ i baixa la fotosíntesi.

Quimiosíntesi i Resum dels Processos Metabòlics

La quimiosíntesi és l'anabolisme dels organismes que no fan fotosíntesi però són autòtrofs. Alguns procariotes (arquees i bacteris) obtenen energia d'oxidar compostos inorgànics com l'amoníac o el sulfur d'hidrogen per fabricar les seves pròpies molècules orgàniques.

Aquests quimiolitoautòtrofs són súper importants perquè poden viure en ambients extrems on no arriba la llum solar. Usen l'energia química per fixar CO₂, igual que les plantes però sense llum.

Els quimioorganoheterotrofs (com nosaltres) necessiten molècules orgàniques tant per energia com per carboni. Obtenen ATP del catabolisme i usen els metabolits per construir les seves pròpies molècules.

Recorda: La fotosíntesi combina processos fotodependents (fase lumínica) i no fotodependents (cicle de Calvin)!

El resum de la fotosíntesi mostra com la llum solar, l'aigua i el CO₂ es converteixen en glucosa i oxigen gràcies als pigments fotosintètics, la cadena de transport electrònic i el cicle de Calvin. És el procés que manté la vida a la Terra.

Tots aquests processos metabòlics estan interconnectats: el catabolisme proporciona energia per l'anabolisme, i l'anabolisme construeix les molècules que després es poden catabolitzar.